Aliments poc viatjats

La presència de Carlo Petrini, aquest diumenge 15, és una de les més esperades al Fòrum Gastronòmic de Girona, dos dies després que pronunciï una conferència al Fòrum de Debats a Vic. El carismàtic líder de Slow Food ve a explicar la seva manera d’entendre el gran repte de la humanitat, l’alimentació.

Alimentar-se, afirma el pensador piemontès, és un acte polític. Una minoria al món, cultiven o crien aliments frescos; la resta per alimentar-nos, comprem, anem a mercat, a la botiga o al súper, i cuinem allò que hem comprat; o anem al restaurant perquè ens ho cuinin i serveixin. Amb el nostre gest quotidià triem, conscientment o induïts, un o altre producte i escollim, en el fons, una o altra manera de cultivar, criar, fabricar i distribuir els aliments que posem al cistell i al plat.

Podem comprar i empassar-nos, aclucant-nos d’ulls, aliments vinguts de l’altra punta del planeta, subjectes a especulació financera, fruit de pràctiques agrícoles contaminants o processats sense miraments, o podem triar aquells aliments, com deia Pla, “poc viatjats”, de temporada, propers i de confiança. Podem contribuir, com explica Petrini, dades en mà, a la biodiversitat del planeta, a salvar productes en perill d’extinció i a teixir una xarxa solidària de consumidors, pagesos i cuiners responsables. Consumint amb consciència, diu ell, esdevenim co-productors. Al Fòrum, botó per mostra, els d’Osona Cuina hi cuinaran porc del bo.

Et trobarem a faltar, Pere
Aquestes són les paraules que mai hauria volgut haver de pronunciar. Les del comiat per sempre d’un amic. Que és quan falten paraules.
Mai hauria volgut dir-te, amic Pere, que et trobarem a faltar.
Empordanès de soca-rel, la teva absència pesarà cada cop que sentim a parlar de la cuina de l’Empordà xic, de l’Empordanet.
I quan sentim una cançó de taverna -una havanera- buscarem entre sons la teva veu profunda i greu. Seran molts els moments en què ens sentirem orfes de la teva rialla franca i menfotista, empordanesa.
Et trobarem a faltar quan la mar minva, que és el temps de les garotes, explicant perquè són plenes o buides, i menjant-ne a cor què vols a la Barraca dels Lliris. Entre amics i estimats, que és com t’ha agradat viure la vida.
Trobarem a faltar, en tants moments, la teva saviesa i com l’expressaves, com qui conta un conte, com qui no ho vol, xerraire de paraules justes, afable, natural, captivador, tertulià seductor.
Et trobarem a faltar predicant la “cuina de productes poc viatjats”, aquesta sentència genuïna, manllevada a Pla, que tant t’agradava recordar. Perquè, mestre del teu discurs, jugaves amb els mots, deixant el conversant amb el cap a can rumia quan deies que el teu era un paladar antic-futur.
Et trobarem a faltar, teoritzant sobre el sofregit, la diferència més substancial, deies, de la nostra cuina. M’ho explicaves encara fa pocs dies i ens emplaçàvem a fer-ne difusió. La farem, paraula!
Et trobarem a faltar desgranant el relat que hi ha darrere cada plat de La Xicra. Ja siguin aquelles anxoves de gran talla o la senzilla ceba al cop de puny. Ja sigui un arròs de congre, la suculenta olla “vaquera” o aquells murris “peus calçats”.
Ens ha quedat pendent l’arròs...
Et trobarem a faltar explicant, ras i curt, el secret del suquet. Tan senzill, tan substanciós. O, encara, més, poant en les arrels profundes del “niu” (“es niu”) el plat més barroc, deies amb sorna, que de Palafrugell estant atresora la nostra cuina. Mestre de platillos, t’esplaiaves de debò parlant de catxoflinos, barrejant saviesa docta amb ironia fina, sempre tan empordanès.
Ara que hi estic posat, em costa déu i ajut deixar d’evocar tants bons moments compartits al voltant d’una taula per acomiadar-te. Ho faré, amb pesar, recordant unes paraules teves de comiat al teu llibre “Sabor ampurdanés”:
“mengin bé, beguin bé i siguin feliços. Creguin-me. No se’n penediran”.
T’hi trobarem a faltar, Pere.