Hostalric inaugura la casa de la gastronomia

Les inauguracions, en aquests temps d'austeritat, van escasses. Les vaques magres, que també han arribat a la cuina, són imperatives als ajuntaments. Assistir, doncs, a l'obertura d'un nou equipament de caire gastronòmic, impulsat i tutelat per un ajuntament, sorprèn i anima. Cal saber conjuntar un projecte, trobar finançament, tenir les idees clares i, més que mai,audàcia i esperit de lideratge. El d'Hostalric ho ha tingut tot.
La Domus Sent Soví s'ubica en una antiga fàbrica de suro, Can Llensa, al centre del municipi. La rehabilitació, obra de l'arquitecte Joan Subirats, trenca motllos. L'obra, pensada per acomplir tots els objectius del projecte, és d'atrevit vanguardisme i aconsegueix conferir-li a l'espai una singularitat impactant que no deixa indifirent ningú. L'estètica, arquitectura, mobialiari i disseny plegats, han d'esdevenir un dels atractius de la Domus fins al punt que situïin la Domus en una etapa de parada obligada no tan sols en els circuits de la gastronomia, sinó també per a tots aquells que tenen la cultura com a motor dels seus viatges.
Joan Roca -ho deia en la seva intervenció inaugural amb la franquesa que el caracteritza- es mostrava obertament content i il·lusionat. I ha demanat als hostalers, cuiners i empresaris agroalimentaris presents a l'acte que s'ho creguin de debò i en facin ús. Que sàpiguen utilitzar-la com a aparador dels productes patrimonials, com a eina formativa i com a plataforma de promoció de la cuina catalana. El sector -tots els sectors- necessita bones notícies. La d'aquest divendres 27 de setembre, a Hostalric, n'és una i de primera qualitat. Avui a la Domus Sent Soví s'ha llegit el pròleg d'un llibre, de diversos i variats capítols que hem d'escriure entre tots. Ara toca fer pinya, arromangar-se i sembrar per collir més endavant.

Per una nova cuina a Osona

Els restaurants, com a negocis que són, tenen cicles. Respecte al temps que duren, molt a l’engròs, podríem considerar que n’hi ha de tres menes. Alguns duren de Nadal a Sant Esteve,
són els que han errat l’emplaçament o l’oferta, o arrosseguen una maledicció. D’altres, la majoria, tenen una època de glòria perquè estan al rovell d’ou o han sintonitzat amb el públic i han generat bona demanda; la dificultat radica en saber mantenir el tremp, renovar la clientela, innovar, rejovenir-se i adaptar-se als nous temps. Finalment, hi ha un grup d’elegits que són d’una categoria superior; incombustibles al pas del temps, cases centenàries, destins mítics, objectes de romanços i llegendes i protagonistes de la història mateixa de pobles, ciutats i països. Són els transatlàntics de la cuina i obren 365 dies a l’any. D’aquests, al món n’hi ha poquets. El 7 portes a Barcelona, el Motel Empordà a Figueres, la Fonda Europa a Granollers, en serien tres dignes exponents a Catalunya.

A Osona, enguany va complir cent anys la Fonda Torres de Manlleu, un veritable supervivent de la més pura tradició fondista catalana. Menys antics, però seguint l’estela del negoci familiar, Ca l’Ú (en el seu nou emplaçament al casc històric de Vic) i la Fonda Sala a Olost de Lluçanès, segueixen bregant per mantenir marques històriques de la restauració osonenca. En sentit contrari, continua el degoteig de baixes. Aquest agost va tancar l’Aloha a Tona, el restaurant i hotel familiar dirigit per Josep Bou, tota una institució a l’hoteleria d’Osona i precursor de l’associacionisme modern a la cuina de la comarca, mentre fa uns mesos, també a Tona, Ramon Solà traspassava La Ferreria, tancant així la seva etapa de restaurant amb cuina d’autor per tornar a agafar les rendes del negoci familiar. Jordi Parramon, un dels valors més ferms de la prodigiosa generació culinària dels 90, anunciava, a primers de setembre, la seva retirada definitiva dels fogons i abaixava la persiana del Cardona 7, nom del local de tapes d’ençà que el va canviar pel restaurant amb estrella que duia el seu nom. Un pas semblant al que va fer Àngel Pascual, tancant el restaurant Lluçanès l’any passat, després d’endur-se’l de Prats –on l’havia mantingut gairebé una dècada- a la Barceloneta, amb estrella inclosa.

Val a dir que tots aquests noms han estat artífexs d’una època d’or de la cuina osonenca. La van viure plegats, sota l’ensenya d’Osona Cuina, amb esperit emprenedor, innovadors i solidaris, sense por d’anar al davant, conscients que eren la flor i nata; liderant el moviment de col•lectius de cuina de Catalunya, erigint-se en pioners dels que promocionen el territori a través de la cuina i defensen els productes de casa.
Han passat, però, quinze anys a un ritme trepidant en el món de la cuina. Tot ha canviat molt, la crisi s’ha aferrissat en alguns que no han pogut resistir. Una part prou significativa dels fundadors del grup han plegat. Alguns dels que queden han obert espais nous (Ca la Laia a Cantonigròs, Divicnus a Vic,...) i tresquen per ser competitius ara que pinten bastos. I se’n surten. Però potser seria el moment de renovar també la magnífica plataforma conjunta que fou Osona Cuina. D’incorporar sàvia nova. D’obrir la porta a persones i restaurants que aportessin noves idees i ajudessin a renovar el projecte, adaptar-lo, aportant idees noves, reinventant-lo. Establiments que representen, també, la cuina osonenca de qualitat. La de l’any 2012.

Publicat a Osona.com

Millor els de prop de casa

Consumir productes cultivats, criats o elaborats prop del lloc on es venen s’ha convertit en una tendència mundial. El moviment, vencent reticències, superant entrebancs i debatent contradiccions creix sense parar. Venda directa, grups de consum, mercats de la terra, fires especialitzades, restaurants km 0 i noves lleixes al supermercat en són els principals eixos comercials. Les institucions, a remolc d’una realitat inqüestionable, també s’hi han posat dictant normatives reguladores per protegir pagesos i productors i ajudar el consumidor català a separar el gra de la palla.
Tres notícies han ajudat a posar el tema d’actualitat i a esperonar la venda d’aliments de proximitat. La primera fa referència al decret presentat pel Departament d’Agricultura de la Generalitat definint quins són els productors que poden gaudir dels segells i marques que els identifiquen i els confereixen autenticitat; la segona és el pas endavant que ha fet l’empresa osonenca Bon Preu amb una iniciativa pionera al món del gran comerç, creant en hípers i súpers espais reservats als productes anomenats de km0; la tercera és el protagonisme que els productes de pagès tindran a la tradicional fira de l’Hostal del Vilar, el proper cap de setmana a Sant Agustí de Lluçanès, amb una jornada dedicada a les varietats antigues i a la venda de proximitat. Al pot petit hi ha la bona confitura i el Lluçanès és una marca que fa delir els gurmets de la terra.

(publicat a El 9 Nou)

Jordi Parramon apaga els fogons

Recordo com si fos ara el dia que Jordi Parramon va inaugurar el restaurant que duia el seu nom, l’any 1996. Hi arribava, després de compartir fogons amb el mestre de cuiners rebels Jean-Luc Figueras, amb l’aspiració de les estrelles, sumant-se i aportant prestigi a l’incipient Osona Cuina. Aconseguia el somni de tot cuiner de l’època, ser patró del propi restaurant, com abans ho havien fet alguns dels integrants d’aquells Joves Amants de la Cuina apadrinats per Pierre Gagnaire a la dècada dels 80.

El món de les estrelles no estava fet, però, per aquest cuiner iconoclasta, introvertit i lliurepensador. D’aquí ve que un bon dia, per sorpresa de tothom –i desesperació de la família- decidís canviar la litúrgia encorsetada de l’alta cuina per la frescor d’una casa de menjars contemporània (Cardona 7). El cuiner manlleuenc emprenia, així, el camí de l’exili culinari apartant-se dels focus de la moda, podent gaudir de lleures i aficions i retrobant-se amb ell mateix. Coneixent-se millor i essent més lliure.

És, justament aquest esperit de llibertat el que li ha fet prendre la decisió que anuncia avui: plega. Tanca. Després de practicar-lo durant vint anys, deixa l’ofici. Talla, com diu ell. Enceta una nova etapa, professional i vital. S’aparta de les cuines, dedicant tot el que ha après a ensenyar, a reflexionar, a ajudar a descobrir els vincles que hi ha entre salut i alimentació. Quina sana enveja que em fas! Tota la sort del món, Jordi!

Publicat a El 9 nou