Hay libros, también en temas gastronómicos, para leer en momentos especiales. Con la mente relajada, en calma, mejor en silencio. “Cocinar, comer, convivir” (Ediciones Destino) es uno de ellos. Se trata de un libro sobre filosofía y cocina, articulado, como quien pasea tranquilamente a través de una larga conversación entre dos sabios. Cocinero y filósofo, Andoni Luís Aduriz y Daniel Innerarity, elaborando, de forma conjunta y complementaria un “ensayo de gastrosofía” -como concluyen en el epílogo-, o para decirlo con palabras más incisivas, “un pequeño sabotaje contra la obligación de ser especialistas que nos impone el sistema de organización de los saberes y las profesiones”. Los pensamientos fluyen circularmente. De los alimentos reales y simbólicos al oficio de cocinar; de la tradición a la industria; del individuo devorador a la convivencia social; con dos capítulos para enmarcar, en los que chef y filósofo discurren sobre la relación entre cocina y territorio (Global/local) y sobre los horizontes anhelados de la gastronomía (El gusto).
El libro no pretende sentar cátedra ni descubrir pensamientos inéditos (algunos capítulos son, de hecho, síntesis impecables de teorías trazadas con anterioridad por otros autores), sino reflexionar serenamente sobre la comida, interpretar la cocina con las herramientas que subministra la filosofía, pensar el mundo desde la mesa. Aproximaciones alejadas históricamente tanto del mundo endogámico de la cocina profesional como de los impenetrables compartimentos estancos del saber académico. Aduriz e Innerarity abogan, sin abandonar la lucha permanente contra el hambre en el mundo, por la educación del gusto como una de la principales tareas de la humanidad. “Saborear es una forma de saber” y cuanto más sepamos sobre aquello que ingerimos y saboreamos más libres seremos, cocinando, comiendo y conviviendo. Y quizás, por ende, algo más felices.
Mostrando entradas con la etiqueta Lectura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Lectura. Mostrar todas las entradas
27.8.12
31.10.11
Receptes incomestibles
Tan inequívoc com el títol ho és el seu contingut: Alimentos bajo sospecha. Es tracta del llibre de Gustavo Duch publicat recentment a Los libros del lince. Tot i que el seu subtítol és “recetas para una alimentación inteligente”, no és precisament un llibre de receptes de cuina sinó més aviat de fórmules encunyades pel sistema agroalimentari global de les cal fugir com gat escaldat de l’aigua tèbia.
Gustavo Duch ja ens té acostumats al gènere. És un lluitador incombustible contra un model alimentari que està abocant el planeta al suïcidi. La producció d’aliments en règim intensiu, el monocultiu de varietats (la soja a l’Argentina, el blat de moro als USA, etc), l’ús indiscriminat de productes de síntesi, la proliferació de cultiu d’aliments transgènics o l’aplicació de nanotecnologia per a la modificació del gust i la conservació de productes frescos, són alguns dels eixos temàtics amb que Duch desgrana la seva implacable crítica al sistema agroindustrial que domina el món.
Molts recordareu el Diàleg “Agroecologia, cuina i sostenibilitat” en què va participar Gustavo Duch juntament amb Bet Font, Helen Groome i Fermí Puig al Fòrum Gastronòmic Girona 2011. Una sessió d’aquelles per emmarcar. Doncs, bé, sis mesos més tard Duch no afluixa. Amb títols tans suggerents com “la salud empieza en el plato”, “nuevas recetas incomestibles”, “los piensos que nos alimentan” o “no me la trago”, pentina la terra i denuncia sense embuts els que són l’esca del mal.
Per acabar, ofereix un seguit d’adreces on line on ampliar informació, com
www.sobiraniaalimentaria.info, www.notecomaselmundo.org, www.somloquesembrem.org, www.slowfood.es, www.laviacampesina.org, entre d’altres.
Perquè encara la cuina estigui d’enhorabona, el món no és un jardí de roses. O dit d'una altra manera: no és bo ni just tot el que va al plat.
15.8.10
Lectures d'estiu
Lectures d’agost:
Heus aquí tres llibres de lectura nutritiva per ajudar a fer més agradables els badalls d’estiu. No es tracta de tres novetats, però sí de tres llibres editats en els darrers mesos que permeten una lectura relaxant i substanciosa.
Con la cocina no se juega, de David de Jorge (Debate, 2010)
Arturo Prados el defineix com un llibre "sic", és a dir sensible, intel·ligent i culte. I Quim Monzó l’interpreta en clau de lliçó de menjar sense tonteries “tecnoescalofriantes”. En un article a La Vanguardia, Monzó feia un elogi del text de David de Jorge, anotant que feia anys que no subratllava tant un llibre, destacant que fos un llibre de cuina, tot desaconsellant que el llegissin aquells que aspiren a triomfar com a cuiners i que no saben fer un ou ferrat, ni un ajoblanco, ni una escudella barrejada. L’article de Monzó va aixecar polseguera i alguns –llegiu la carta d’Apicius- es van veure empesos a treure el santcrist en defensa de la cuina d’avantguarda, creient veure en els propòsits de Monzó un atac a principis sacrosants. Van caure al parany de la provocació. L’article, com el propi llibre, contenen grans dosis d’ironia fina, de sentit de l’humor, de domini de l’escriptura (d’estil i lèxic propis, fins i tot) i, perquè no, de saludable transgressió. L’un i l’altre amb les seves fílies i fòbies, això també, amb una cura molt especial a fer carícies als amics, no fos cas que s’enfadés algú.
La batalla por el vino y el amor, d’Alice Feiring (Col. Los 5 sentidos, Tusquets, 2000)
Robert Parker ha fet estralls en el món del vi, en casos per bé (quan algú surt a la seves guies amb una puntuació alta tira coets), en d’altres per mal. Aquest sistema pervers de les puntuacions –de vins o de restaurants- provoca, tard o d’hora, els seus antídots. La periodista i enòloga novaiorquesa Alice Feiring s’ha entestat a convertir-se en l’heroïna anti-Parker. No és un eufemisme, ho fa a consciència i s’esforça a fer-ho saber. Potser no és la manera més elegant o erudita, però aconsegueix fer prou soroll perquè se l’escolti. La dona, de vins, n’entén. Ho vam poder comprovar al Fòrum Gastronómico Santiago 2010, al febrer passat, on va participar en un Diàleg. Com també vam ser testimonis de les seves formes, no sempre les més comprensives i educades, amb els propis col·legues, enòlegs, sommeliers o cellers gallecs que van obrir-li les portes de pal a pal. Ella va a la seva, com ho prova el llibre. Té know how acumulat, experiència, vins tastats a tot el planeta....i moltes idees fixes. Potser certes, però d’un immobilisme que fa por. Això sí, pot ajudar a somoure principis inalterables, sobretot allà on s’hi aplica amb aquell ironia descarada –cinisme?- que la caracteritza.
Lo que hay que tragar, de Gustavo Duch (Los libros del lince)
Amè, fàcil de llegir i didàctic, Lo que hay que tragar podria ser llibre de text a la Formació Secundària, a les escoles de Capacitació Agrària o a les d’hostaleria. Sense caure en purismes estèrils ni en conservadorismes integristes Gustavo Duch desgrana mil raons per trencar la imposició de les cadenes alimentàries industrials i optar per un consum responsable. Ens alerta de riscos insospitats com la compra de terres per conrear per part de països rics com Japó o Aràbia Saudita a països del tercer món com Etiòpia. O de com les subvencions de la Comunitat Europea han beneficiat les rendes d’Osborne o la Duquesa d’Alba. Ens revela dades esfereïdores: dues terceres parts de la pobresa al món la pateixen aquells que viuen de l’agricultura. I ens adverteix del risc del pesticida que ens empassem quan mengem blat de moro transgènic (del cultiu del qual en som capdavanters).Gustavo Duch ha escrit un llibre per al cap i per al cor, que es llegeix plàcidament mentre fa posar pell de gallina. Un llibre, en paraules d’Eduardo Galeano “d’horror, humor i amor, que “converteix el plom en ploma”. Un homenatge a la terra i al mar. A la terra de la deslocalització sense límit de la cria de porcs, al mar devastat sense fre per les grans flotes pesqueres. Estructurat com una mini-enciclopèdia d’alimentació i política, el llibre resulta un rara avis en el seu gènere, per la claredat dels seus plantejaments, la reflexió i la bellesa dels textos. I una recepta de bon aplicar: val més que no ens empassem allò que ens indigesta.
7.6.10
Gastronomie, 3
Els fonaments de Laurent Seminel, director de la publicació, les reflexions profundes de Bénedict Beaugé (magistral el seu trenca-closques del Gust), la ironia fina d'Emmanuel Giraud sobre Ferran Adrià en un joc de taula amb Pascal Ory, un minuciós Garguillou de Laurent Feneau, un clàssic "tête de veau" de Jean-Claude Ribaut (el crític gastronòmic de Le Monde), i viatges culinaris a càrrec de Stéphane Davet, són algunes de les propostes amb que ens delecta el número estival de la revista.
Tan lluny de les desfilades de moda i els publi-reportatges com a prop de les reflexions i el discurs culinaris. Una dada, ve de França (és l'atzar?).
23.4.09
Llibres de bon degustar

Avui, 23 d'abril, dia de la febre del llibre, es vendran llibres de tota mena. Molts de cuina, molts per fer bonic o per la seva condició de best-sellers. Alguns per llegir pausadament, per parar i tornar-hi, apassionar-s'hi, reflexionar, pensar i degustar. Els en suggereixo tres, de gènere (culinari) ben divers.
El primer, ja ha fet la una dels media, el protagonista és el número ú, l'únic, ell, Ferran Adrià. Té títol de sentit doble "Menjar per pensar, pensar per menjar" (ed Actar). Editat per Richard Hamilton, precursor del pop art i Vicente Todolí, director de la tate Moder de Londres. Una joia visual, gràfica i documental. Recopilació de textos i debats d'artistes, cuiners i intel·lectuals, amb profussió de fotografies dels plats del catàleg històric del Bulli. Un imperdible. La presentació, a La Pedrera, amb esmorzar de forquilla d'en Nando Jubany. Una consistent delícia, com el llibre mateix.
El segon duu per nom "Sabor ampurdanés" (ed Omega). N'és l'autor Pere Bahí, premi Josep Mercader a la cuina tradicional al Fòrum Gastronòmic Girona'09. Un dels cuiners que probablement més sap i més ha reflexionat i escrit sobre la cuina empordanesa, font inesgotable de menges de referència de la cuina contemporània catalana. Segueix menant La Xicra, un restaurant modèlic a Palafrugell, llegant sabermengívol per gaudi dels comensals. És un llibre per cuinar.
El tercer va veure la llum a França al passat mes de febrer. El títol parla per sí sol, "Les cuisines de la critique gastronomique" (Médiathèque Seuil) i està escrit per dos pensadors nats, Bénédict Beuagé -presentador del Diàleg Bras/Aduriz al Fòrum- i Sébastien Demorand, l'autèntic creador del neologisme bistronomique (que tant s'ha traduït i tan equívocament). Un llibre de crítica gastronòmica o de reflexió i anàlisi sobre la crítica gastronòmica. Un tema que molts en parlen -en veu baixa- i ningú n'escriu. Els autors despullen l'estament a França, i el passen pel sedàs. Saludable.
que vagi de gust!
21.9.08
Dues baixes d'altura a la literatura culinària

Aquest estiu ens han deixat dues persones, l'obra de les quals ha marcat petja. A principis de juliol moria Simone Klein Ansaldy, Simone Ortega, als 89 anys. Alsaciana d'origen, immensament culta, de mentalitat oberta i progressista -vaig tenir ocasió de compartir-hi taula al Casino de Madrid fa deu anys- ha estat sens dubte l'autora de llibres de cuina més llegida a Espanya. D'ella i de la seva obra ja s'ha dit, a hores d'ara, tot. Però no em puc estar de subratllar els 3,5 mil·lions d'exemplars editats del seu llibre 1080 recetas de cocina. És el llibre de capçalera de milers de cuines domèstiques, o sigui el llibre que descriu bona part de la cuina que es menja a les llars on es cuina. Obra mestra, que ella introduïa així: "Este libro de cocina no pretende, naturalmente, hacer época (...). Sí quiere ser, en cambio un libro de nuestra época (...). Las recetas van agrupadas en los capítulos clásicos (...). Me ha parecido útil no darles nombres rimbombantes, sino simplemente bautizarlas por sus ingredientes (...)." Tota una lliçó, tot un model, prenguin nota. Infinitament més útil, en tot cas, que els receptaris impossibles de cuiners d'èxit que omplen les lleixes de les biblioteques familiars.
A Lió, molt més jove, als 64 anys, un càncer posava fi, el 29 d'agost, a la vida de Jean-François Abert. Signant sovint les seves cróniques de vins i productes de la terra amb el seudònim de Jean-François Werner, Abert formava part d'aquella rara espècie de periodistes culturals que fan crítica i entenen, posem per cas, de jazz, de vins i de cuina, i són, alhora, fins gurmets de teatre, òpera o cinema. Així era Abert, "amorós dels mots" capaç d'escriure La cuisine c'est beaucoup plus que des recettes, l'obra mestra d'Alain Chapel, o, anys més tard, Lucide et ludique, de Pierre Gagnaire. Aquest "poeta dels sabors" té, però una obra que em va impactar: Le génie des saveurs. Publicat al 1994, el llibre analitza, receptes en mà, la cuina de Bras, Conticini, Ducasse, Gagnaire, Jeffroy, Menau, Passar, Roellinger, Veyrat, entre d'altres, amb rigor, agudament, sense dogmes, prejudicis, ni etiquetes. La crisi econòmica, escriu premonitòriament Abert ".. el descens de facturació i de clientela, l'evolució de les sensibilitats alimentàries, recomanen als cuiners un replegament vers els conforts dels estereotips", mentre anima els creatius a utilitzar "productes poc maltractats", per acabar recordant que fou "l'amistat comuna de productors, cuiners i viticultors" el que va inspirar el llibre, sense la qual la cuina pot entrar en un nou "desordre alimentari" en un símil al "desordre amorós" anunciat per Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut. Un model d'anàlisi i de literatura gastronòmica. Infinitament més profund que molts llibres de moda de la cuina professional.
A Lió, molt més jove, als 64 anys, un càncer posava fi, el 29 d'agost, a la vida de Jean-François Abert. Signant sovint les seves cróniques de vins i productes de la terra amb el seudònim de Jean-François Werner, Abert formava part d'aquella rara espècie de periodistes culturals que fan crítica i entenen, posem per cas, de jazz, de vins i de cuina, i són, alhora, fins gurmets de teatre, òpera o cinema. Així era Abert, "amorós dels mots" capaç d'escriure La cuisine c'est beaucoup plus que des recettes, l'obra mestra d'Alain Chapel, o, anys més tard, Lucide et ludique, de Pierre Gagnaire. Aquest "poeta dels sabors" té, però una obra que em va impactar: Le génie des saveurs. Publicat al 1994, el llibre analitza, receptes en mà, la cuina de Bras, Conticini, Ducasse, Gagnaire, Jeffroy, Menau, Passar, Roellinger, Veyrat, entre d'altres, amb rigor, agudament, sense dogmes, prejudicis, ni etiquetes. La crisi econòmica, escriu premonitòriament Abert ".. el descens de facturació i de clientela, l'evolució de les sensibilitats alimentàries, recomanen als cuiners un replegament vers els conforts dels estereotips", mentre anima els creatius a utilitzar "productes poc maltractats", per acabar recordant que fou "l'amistat comuna de productors, cuiners i viticultors" el que va inspirar el llibre, sense la qual la cuina pot entrar en un nou "desordre alimentari" en un símil al "desordre amorós" anunciat per Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut. Un model d'anàlisi i de literatura gastronòmica. Infinitament més profund que molts llibres de moda de la cuina professional.
12.9.08
9.9.08
Som el que mengem
"Un vell proverbi anglès diu que les maneres fan l'home. De fet, és més aviat el menjar que fa l'home".
Jane Goodall, en el seu llibre Harvest for hope. A Guide to Mindful eating, (Nova York)(també traduït al francès amb el títol Nous sommes ce que nous mangeons)
Jane Goodall, en el seu llibre Harvest for hope. A Guide to Mindful eating, (Nova York)(també traduït al francès amb el títol Nous sommes ce que nous mangeons)
31.7.08
El acto de comer
"Cada uno de nosotros, en el ámbito de su conducta alimentaria, puede llevar a cabo una mejora del mundo, inapreciable pero insustituible. Comer es hoy un acto político global (...). Nuestras decisiones cotidianass en esta materia configuran el mundo, para bien o para mal. (...) el acto de comer se ha convertido en un asunto moral, en una cuestión de ciudadanía"
Comerse el mundo (El País, 30/07/08). Daniel Innerarity, profesor de Filosofía en la Universidad de Zaragoza
Comerse el mundo (El País, 30/07/08). Daniel Innerarity, profesor de Filosofía en la Universidad de Zaragoza
19.7.08
Lo más valioso
"Al final los pobres más pobres son los que tienen lo más valioso, lo que los demás codiciamos. Lo que ocurre es que ellos tienen que venderlo y nosotros se lo podemos comprar"
Suso de Toro (Compramos cariño, Magazine La Vanguardia p.65, 6/7/08)
Suso de Toro (Compramos cariño, Magazine La Vanguardia p.65, 6/7/08)
17.6.08
Nombres
"Estoy cansado de escuchar cómo se denomina con nombre falso productos auténticos, sembrando dudas de profesionalidad entre los que trabajamos en la hostelería, creando falsos mitos y, en ocasiones, castigando a personas que realmente están haciendo su trabajo de forma correcta."
Flavio Morganti
del libro "Vacas, su dignificación sexual y gastronómica" (Everes
Flavio Morganti
del libro "Vacas, su dignificación sexual y gastronómica" (Everes
30.4.08
En el nom de la cosa
En el nom de la cuina es diu i s'escriu de tot. I l'especialització -i el poder que dóna la ploma- duu alguns especialistes en cuiners contemporanis a demostrar de l'existència d'un moviment d'escala global d'origen local. I creada la criatura, trien padrins i la bategen. Per si algú no ho té del tot clar i creu que el nom és viu (com la criatura), proposo la lectura del poema de Carles Hac Mor, dicotomia entre nom i cosa anomenada, que diu:
El nom fa la cosa
la cosa és feta pel nom
el fet és fet pel fet
que el nom ha substituït
el fet de la cosa
que fet i fet no és sinó
el nom sense la cosa
o la cosa sense el nom.
(Zooflèxia, March editor, maig 2007)
El nom fa la cosa
la cosa és feta pel nom
el fet és fet pel fet
que el nom ha substituït
el fet de la cosa
que fet i fet no és sinó
el nom sense la cosa
o la cosa sense el nom.
(Zooflèxia, March editor, maig 2007)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
