23.10.09

Qui la fa la paga (si és pobre més)

Que en Millet l’ha feta grossa és obvi. El cas ha provocat una d’aquelles emprenyades col·lectives que s’atia sola. La decisió del jutge tornant-lo a casa ha estat la gota que ha fet vessar el got. La gent té raó, aquest paio és un pispa de mil dimonis. Tenia la clau de la caixa, hi ficava la mà, vivia com un fatxenda i sobretot repartia. La repartidora és el que el feia poderós i temible. D’aquí ve, probablement, que el cas hagi gaudit de tanta indulgència i del suport d’una arquitectura jurídica tan sòlida. Tot i la magnitud del saqueig no seré, però, dels que demanin el seu ingrés a la cangrí. No és que m’afligeixi l’home descamisat sortint de dinar allà on, segons Quim Monzó, omplia la motxilla de gintònics l’incombustible Jordi Vendrell, sinó perquè la presó sempre m’ha semblat un lloc sinistre que no desitjo a ningú.
La presó és la pèrdua de llibertat, l’expulsió de la societat, l’espai d’exclusió. Una derrota de la convivència, una vergonya de la societat. Per això m’indigna especialment que mentre assistim al sainet judicial d’aquest lladre de guant blanc, estigui llanguint a la garjola l’anarquista Amadeu Casellas, on hi ha consumit 23 anys de la seva vida, també per robar, menys però pitjor. L’un ric, l’altre pobre. El pres osonenc fa 100 dies que no menja. La seva llibertat immediata és més justa que mai. Avui que encara és viu.

(publicat al 9 Nou)

12.10.09

I si parlem d’una altra cosa?


D’uns mesos ençà, anar al restaurant s’ha convertit en un gest de penitència. Menús anti-crisi, plats de cuina pobre, fòrmules, combinacions, tapes...El preu és el rei. Hem passat d’una època de vaques grasses en què tot valia, a les vaques magres d’ara que no n’hi ha prou d’adaptar-se al poder adquisitiu del consumidor sinó que a més cal fer virtuosismes per provar que un està en crisi, o sigui en el paper socialment correcte. Assistim a una veritable comèdia de la crisi. Allò que ara es valora és que un demostri austeritat encara que tingui la sort de patir poc o gens les conseqüències de la recessió econòmica. En diverses esferes de la política governamental, en comunitats autònomes i àmbits municipals, circulen consignes estrictes d’aparentar austeritat, o sigui de gastar o menys al restaurant o simplement de suprimir-ne els àpats. El restaurador, doncs, castigat dos cops: per la crisi real i per la impostada. Assistim a una autèntica comèdia de la crisi.

La resposta a la crisi no pot ser de cap manera, si volem sortir-ne airosos i enfortits, el pessimisme ni les representacions fal·laces. La crisi està posant l’oferta al seu lloc, generant una nova oferta, adaptada a les necessitats i possibilitats del client. S’havia d’acabar amb els cafès a 5 euros i els menús a 100, tothom arrodonint a l’alça i situant els preus en segments molt superiors als que tocaven. Es buscaven artificis per engreixar el compte que el client que surt de la crisi no està disposat a seguir pagant. Però el nou consumidor vol seguir acudint al restaurant a menjar bé i a ser ben servit, a passar-s’ho bé, a viure moments de convivialitat, a rebre un tracte càlid i un servei professional, i a pagar un preu coherent amb tot plegat.

En èpoques de crisi, quan avançar és com caminar pel desert, es valoren molt especialment i positiva els oasis d’optimisme, d’alegria, d’aire fresc i miratges de futur. En tenim una experiència que no queda tan lluny, la que vam generar i compartir amb milers de professionals de l’hosteleria a la darrera edició del Fòrum Gastronòmic, el passat febrer a Girona. I com que som coherents i honestos, i coneixem l’ofici, mentre molts parlen de crisi de congressos i de morts anunciats, nosaltres preparem ja el següent, el que tindrà lloc a Santiago, a Galícia, al febrer de 2010. Carregats de raons i amb noves idees, com sempre, pesi a qui pesi. En parlarem molt aviat.

(publicat a www.forumgastronomic.com)

Cuineres de cada dia

Ens estem avesant a relacionar la cuina amb els grans cuiners. Amb la fama, vaja. Per bé i per mal. Ells la tenen i li’n donen. Tant és així que sovint ens passen per alt petits fets quotidians que, si ens aturéssim a pensar-hi, veuríem que són força més importants per tots plegats que la cuina gran.

L’altre dia, sense anar més lluny, em feia la reflexió, en tornant d’una reunió de cuineres d’escola. Pertanyen a una categoria anònima, per més que, com coincidien totes, la seva feina té moments prou gratificants, com és ara quan surten al menjador o es troben la mainada i les feliciten de tan bons com són els plats. Són cuineres de cada dia, com les que encara queden a les cases –els homes solen reservar-se per als àpats de lluïment i oci- que planifiquen i compren amb el cap i cuinen amb el cor. Practiquen la cuina quotidiana, exempta d’èxits i reconeixement social, però indispensable alhora. Rarament n’obtenen premis ni homenatges.

De la importància que mares i pares concedeixen a l’alimentació dels fills ningú deu dubtar-ne. Sorprèn, en canvi, que durant tant temps s’hagin deixat perdre cuines d’escola amb cuinera i s’hagin obert les portes al menjar industrial. Ens hauríem de sentir orgullosos d’aquesta dotzena d’escoles públiques d’Osona que les han mantingut. Jo me’n sento i les animo i les felicito per la feina que fan. Per molts anys cuineres!

(publicat al 9 Nou)