23.10.09
Qui la fa la paga (si és pobre més)
La presó és la pèrdua de llibertat, l’expulsió de la societat, l’espai d’exclusió. Una derrota de la convivència, una vergonya de la societat. Per això m’indigna especialment que mentre assistim al sainet judicial d’aquest lladre de guant blanc, estigui llanguint a la garjola l’anarquista Amadeu Casellas, on hi ha consumit 23 anys de la seva vida, també per robar, menys però pitjor. L’un ric, l’altre pobre. El pres osonenc fa 100 dies que no menja. La seva llibertat immediata és més justa que mai. Avui que encara és viu.
(publicat al 9 Nou)
12.10.09
I si parlem d’una altra cosa?
La resposta a la crisi no pot ser de cap manera, si volem sortir-ne airosos i enfortits, el pessimisme ni les representacions fal·laces. La crisi està posant l’oferta al seu lloc, generant una nova oferta, adaptada a les necessitats i possibilitats del client. S’havia d’acabar amb els cafès a 5 euros i els menús a 100, tothom arrodonint a l’alça i situant els preus en segments molt superiors als que tocaven. Es buscaven artificis per engreixar el compte que el client que surt de la crisi no està disposat a seguir pagant. Però el nou consumidor vol seguir acudint al
En èpoques de crisi, quan avançar és com caminar pel desert, es valoren molt especialment i positiva els oasis d’optimisme, d’alegria, d’aire fresc i miratges de futur. En tenim una experiència que no queda tan lluny, la que vam generar i compartir amb milers de professionals de l’hosteleria a la darrera edició del Fòrum Gastronòmic, el passat febrer a Girona. I com que som coherents i honestos, i coneixem l’ofici, mentre molts parlen de crisi de congressos i de morts anunciats, nosaltres preparem ja el següent, el que tindrà lloc a Santiago, a Galícia, al febrer de 2010. Carregats de raons i amb noves idees, com sempre, pesi a qui pesi. En parlarem molt aviat.
(publicat a www.forumgastronomic.com)
Cuineres de cada dia
Ens estem avesant a relacionar la cuina amb els grans cuiners. Amb la fama, vaja. Per bé i per mal. Ells la tenen i li’n donen. Tant és així que sovint ens passen per alt petits fets quotidians que, si ens aturéssim a pensar-hi, veuríem que són força més importants per tots plegats que la cuina gran.
L’altre dia, sense anar més lluny, em feia la reflexió, en tornant d’una reunió de cuineres d’escola. Pertanyen a una categoria anònima, per més que, com coincidien totes, la seva feina té moments prou gratificants, com és ara quan surten al menjador o es troben la mainada i les feliciten de tan bons com són els plats. Són cuineres de cada dia, com les que encara queden a les cases –els homes solen reservar-se per als àpats de lluïment i oci- que planifiquen i compren amb el cap i cuinen amb el cor. Practiquen la cuina quotidiana, exempta d’èxits i reconeixement social, però indispensable alhora. Rarament n’obtenen premis ni homenatges.
De la importància que mares i pares concedeixen a l’alimentació dels fills ningú deu dubtar-ne. Sorprèn, en canvi, que durant tant temps s’hagin deixat perdre cuines d’escola amb cuinera i s’hagin obert les portes al menjar industrial. Ens hauríem de sentir orgullosos d’aquesta dotzena d’escoles públiques d’Osona que les han mantingut. Jo me’n sento i les animo i les felicito per la feina que fan. Per molts anys cuineres!