Ens estem avesant a relacionar la cuina amb els grans cuiners. Amb la fama, vaja. Per bé i per mal. Ells la tenen i li’n donen. Tant és així que sovint ens passen per alt petits fets quotidians que, si ens aturéssim a pensar-hi, veuríem que són força més importants per tots plegats que la cuina gran.
L’altre dia, sense anar més lluny, em feia la reflexió, en tornant d’una reunió de cuineres d’escola. Pertanyen a una categoria anònima, per més que, com coincidien totes, la seva feina té moments prou gratificants, com és ara quan surten al menjador o es troben la mainada i les feliciten de tan bons com són els plats. Són cuineres de cada dia, com les que encara queden a les cases –els homes solen reservar-se per als àpats de lluïment i oci- que planifiquen i compren amb el cap i cuinen amb el cor. Practiquen la cuina quotidiana, exempta d’èxits i reconeixement social, però indispensable alhora. Rarament n’obtenen premis ni homenatges.
De la importància que mares i pares concedeixen a l’alimentació dels fills ningú deu dubtar-ne. Sorprèn, en canvi, que durant tant temps s’hagin deixat perdre cuines d’escola amb cuinera i s’hagin obert les portes al menjar industrial. Ens hauríem de sentir orgullosos d’aquesta dotzena d’escoles públiques d’Osona que les han mantingut. Jo me’n sento i les animo i les felicito per la feina que fan. Per molts anys cuineres!
No hay comentarios:
Publicar un comentario