Cada any per aquesta època s’encomana la febre pels bolets. L’afició dels catalans a menjar bolets i, més encara, anar-ne a buscar és antiga –no en va som considerats un dels pobles més micòfils que hi ha-, però aquesta dèria col·lectiva, aquesta passió irrefrenable, ho és força menys. Abans, al bosc hi acudien els boletaires, gent que sovint compartien altres afeccions boscanes o, ras i curt, el gust pel bosc. Persones que, d’una o altra manera, se sentien atrets per les activitats ancestrals que permet la muntanya i solien dedicar-hi bona part del seu temps de lleure. D’aquests encara en queden, però em fa l’efecte que són minoria.
El boletaire de mena es guia pel calendari, guaitant, alhora, el temps que fa, comptant els dies des que plou i si la lluna és nova o vella. S’estima el bosc, el respecta i n’aplega els fruits que reconeix. Sap que el bolet és un senyal d’identitat de la nostra cuina. Del bosc al plat.
El boletaire d’ocasió, res d’això, ai ca! Es mou pel que diuen a la tele, se li’n fot el bosc, el depreda i ho arrenca tot al seu pas com qui fa guerra de terra cremada. Feu, si no, un sortida pels volts de Setcases, al Ripollès, després de l’assalt de la recent festa del bolet. Com en tot, cadascú té una solució, com ara la que proposen alguns grans propietaris que, enutjats per la invasió dels seus boscos demanen tancar-los i cobrar peatge. Quines penques!
(publicat al 9 Nou)
No hay comentarios:
Publicar un comentario