Dinar de tàper

Coincidint amb les acaballes del curs escolar, segueix ressonant aquests dies un tema que va a més: l’ús de la carmanyola a l’escola. S’arrossega de fa un parell d’anys, però és ara que ha agafat amplitud i, com passa sempre, Ensenyament i Federació d’ampes l’han posat damunt la taula. Empesos pels fets, estan regulant-ne l’ús, adequant espais, dotant els menjadors escolars d’electrodomèstics destinats a la conservació i a l’escalfament d’aliments. I vetllant, és clar, per la custòdia dels alumnes que mengen per lliure.

La carmanyola es posa de moda, ves per on. Agafat així per la tapa pot fer certa gràcia. Ara bé, si furguem una mica, potser ja no en fa tanta. Perquè segons diuen tot plegat arrenca de la impossibilitat que al•leguen moltes famílies de sufragar els 150 euros que costa de mitjana el dinar del menjador escolar. Preocupant per partida doble.

Perquè malgrat els senyals positius que arriben de molts centres en el sentit d’incorporar productes locals als plats o d’inclinar-se sense embuts per la cuina ecològica als menjadors escolars –a Osona i al Ripollès ja en són unes quants -,segueixen havent-hi moltes mares i pares que s’inhibeixen a l’hora d’assumir la importància del dinar dels seus fills. Quan es queden al menjador li passen el mort a l’escola. Però si el menjar va dins un tàper, ells en són responsables únics. I el que hauria de ser una excepció pot esdevenir la regla.


Publicat a El 9 nou

El que mengem

El programa Senseficció de TV3 va emetre el proppassat 30 de maig un reportatge que duia per títol “Què mengem?”. Tractant com tractava un tema espinós, l’emissió hauria pogut passar sense pena ni glòria si no hagués aconseguit batre rècords d’audiència amb més de mig milió de televidents. De fet, el Senseficció està de moda, ja que al cap de vuit dies, amb El cine de Paco dedicat a les imatges televisives censurades pel franquisme aconseguia liderar el Prime Time nocturn amb una quota d’audiència del 17,5. L’èxit del programa és, doncs, indiscutible. El documental és obra de Montserrat Armengou i Ricard Belis, dos periodistes de TV3 amb una llarga trajectòria professional que els avala. Autors conjunts d’una llarga llista de llibres de memòria històrica, practiquen un estil basat en els valors i el compromís, un rara avis en el periodisme contemporani.
El reportatge ha tingut un impacte inusual. L’esclafit que ha ocasionat és, a més de l’encert del llenguatge utilitzat, conseqüència del tema de fons: la relació entre alimentació i salut. Vivim en una societat atemorida. La por, l’eina que els poderosos utilitzen per amanyagar els súbdits, ens fa fràgils. Dominant els mecanismes de la por, agitant espantalls perfectament calculats (armes de destrucció massiva, terrorisme internacional, islamisme,...) el poder ha aconseguit minimitzar l’oposició a estratègies devastadores (econòmiques o bèl•liques). D’aquí ve que molesti enormement que arribin a la població informacions que puguin posar-la en guàrdia en sentit contrari. Només podem sentir por d’allò que és oficialment perillós; de cap manera ens poden inquietar l’ús de pesticides químics en els conreus, la presència d’aspartam en les begudes lights o de metalls pesants en els grans peixos blaus, que eren els eixos del “Què mengem?” a què al•ludim. O almenys això es desprèn del to virulent amb què hi han reaccionat alguns des del gremi de la ciència.
La gran virtut d’aquest excel•lent reportatge ha estat situar el debat al carrer i dins les cases. Que la gent en parli a la peixateria, a la verduleria, al mercat, al súper, a la feina i tot sopant a casa. I això és el que sulfura a tots aquells que consideren el saber científic un vedat tancat al servei dels que manen. Ens vénen a dir que si un producte té l’aval dels laboratoris farmacèutics i de l’agroindústria l’hem de donar per bo, que només els ignorants –que som la resta dels mortals- poden posar-lo en qüestió. Pretenen que ens ho empassem tot, que mengem i callem. I, sobretot, que pensem poc. Com si no tinguéssim dret a qüestionar allò que ingerim. Els detractors d’aquests aliments –i aquest entenc que era el missatge del documental- ens adverteixen de riscos i perills i ens informen que cal fer atenció. Que, posats a triar, val la pena que preferim hortalisses i fruites lliures de pesticides, begudes sense aspartam i peixos (fins i tot blaus!) menys sospitosos d’acumular metalls pesants. I que el perill, òbviament, no està en cada enciam, ampolla o filet de tonyina, sinó en el consum freqüent, abundant i reiterat. Els científics oficials coincideixen amb l’esperit de resignació d’aquell expressió popular que diu que “d’alguna cosa hem de morir” i –qualsevol diria que els preocupa tant!- ens entabanen amb la vella història de la producció de menjar per a tothom que ha de salvar el món. L’esperit del reportatge ens convida, en canvi, a reflexionar, a tenir criteri propi, a creure en la importància que té el gest de compra o l’impuls de consum. A triar, conscientment i lliure. A menjar bé, bo i sa. O el que és el mateix: davant del dubte, menja o beu una altra cosa.

En recuerdo de Pau Albornà

La muerte de Pau Albornà en un accidente nos ha sorprendido y consternado. Todos los miembros de esta gran familia de la cocina estamos hoy de luto. Un duelo profundo, sentido, sincero, como no puede ser de otra manera.

Pau nos deja, repentinamente, en un momento dulce de su vida, en plena juventud. Y si es siempre difícil escribir palabras de condolencia, resulta especialmente doloroso hacerlo cuando la muerte trunca la vida tan pronto.

Era la expresión viva de la ilusión por el trabajo, la pasión por la gastronomía y el periodismo, siempre amable, abierto, atento y dispuesto a ayudar.

Todo se lo ha llevado, de golpe, el viento trágico de la muerte.

Te echaremos de menos, Pau.

Recibe, Roser, desde aquí, tú que te enfrentas vacío insustituible, el abrazo más sentido y solidario.

En record de Pau Albornà

La mort de Pau Albornà en un accident de moto ens corprèn i ens consterna. Tots els membres d’aquesta gran família de la cuina estem avui de dol. Un dol profund, sentit, sincer, com no pot ser d’altra manera. En Pau ens deixa, sobtadament, en un moment dolç de la seva vida, en plena joventut. I si és tothora difícil escriure paraules de condol, resulta especialment dolorós fer-ho quan la mort estronca la vida tant aviat. En Pau era l’expressió viva de la il•lusió per la feina, la passió per la gastronomia, sempre amable, obert, atent i disposat a ajudar. Tot s’ho ha endut, de cop, el vent tràgic de la mort. Et trobarem a faltar, Pau. Rep, Roser, des d’aquí, tu que maldaràs per omplir un buit insubstituïble, l’abraçada més sentida i solidària.

Una bona notícia

Les bones notícies van escasses. El naufragi de l’economia segueix sense tocar fons mentre s’instal•la un sentiment de desfeta, d’abatiment col•lectiu, que costarà capgirar. Enmig d’aquest clima gris i tèrbol, qualsevol fet de signe positiu és com una alenada d’aire fresc. Arrosseguem les tisores de la retallada i fem alegrois amb les foteses més banals per mor d’aixecar l’ànim ensopit que ens tenalla.
Raó de més perquè la inauguració oficial aquest 29 de maig d’una Càtedra de Cures Pal•liatives a la Universitat de Vic sigui una molt bona notícia. La dirigirà el doctor Xavier Gómez-Batiste, especialista en Oncologia i expert en el tema. Un professional de soca-rel, preparat com pocs per encapçalar un projecte de tan profund calat. La càtedra forma part de l’Observatori Qualy, un centre de recerca i educació avançada en cures pal•liatives, de prestigi internacional. Els objectius de la Càtedra són d’ampli abast, d’una ambició sense precedents a l’àmbit universitari vigatà. Es proposa no només generar i difondre coneixement sobre l’atenció pal•liativa, sinó també transferir-lo als serveis de salut i socials que s’ocupen de vetllar per les persones amb malalties cròniques avançades.
Els grans problemes del món pot ser que no tinguin solució. Però a prop nostre hi ha persones amb problemes grans que l’actuació sàvia i tenaç d’aquests especialistes de la medicina pot ajudar a mitigar.