Lectures d'estiu

Lectures d’agost:

Heus aquí tres llibres de lectura nutritiva per ajudar a fer més agradables els badalls d’estiu. No es tracta de tres novetats, però sí de tres llibres editats en els darrers mesos que permeten una lectura relaxant i substanciosa.

Con la cocina no se juega, de David de Jorge (Debate, 2010)
Arturo Prados el defineix com un llibre "sic", és a dir sensible, intel·ligent i culte. I Quim Monzó l’interpreta en clau de lliçó de menjar sense tonteries “tecnoescalofriantes”. En un article a La Vanguardia, Monzó feia un elogi del text de David de Jorge, anotant que feia anys que no subratllava tant un llibre, destacant que fos un llibre de cuina, tot desaconsellant que el llegissin aquells que aspiren a triomfar com a cuiners i que no saben fer un ou ferrat, ni un ajoblanco, ni una escudella barrejada. L’article de Monzó va aixecar polseguera i alguns –llegiu la carta d’Apicius- es van veure empesos a treure el santcrist en defensa de la cuina d’avantguarda, creient veure en els propòsits de Monzó un atac a principis sacrosants. Van caure al parany de la provocació. L’article, com el propi llibre, contenen grans dosis d’ironia fina, de sentit de l’humor, de domini de l’escriptura (d’estil i lèxic propis, fins i tot) i, perquè no, de saludable transgressió. L’un i l’altre amb les seves fílies i fòbies, això també, amb una cura molt especial a fer carícies als amics, no fos cas que s’enfadés algú.

La batalla por el vino y el amor, d’Alice Feiring (Col. Los 5 sentidos, Tusquets, 2000)
Robert Parker ha fet estralls en el món del vi, en casos per bé (quan algú surt a la seves guies amb una puntuació alta tira coets), en d’altres per mal. Aquest sistema pervers de les puntuacions –de vins o de restaurants- provoca, tard o d’hora, els seus antídots. La periodista i enòloga novaiorquesa Alice Feiring s’ha entestat a convertir-se en l’heroïna anti-Parker. No és un eufemisme, ho fa a consciència i s’esforça a fer-ho saber. Potser no és la manera més elegant o erudita, però aconsegueix fer prou soroll perquè se l’escolti. La dona, de vins, n’entén. Ho vam poder comprovar al Fòrum Gastronómico Santiago 2010, al febrer passat, on va participar en un Diàleg. Com també vam ser testimonis de les seves formes, no sempre les més comprensives i educades, amb els propis col·legues, enòlegs, sommeliers o cellers gallecs que van obrir-li les portes de pal a pal. Ella va a la seva, com ho prova el llibre. Té know how acumulat, experiència, vins tastats a tot el planeta....i moltes idees fixes. Potser certes, però d’un immobilisme que fa por. Això sí, pot ajudar a somoure principis inalterables, sobretot allà on s’hi aplica amb aquell ironia descarada –cinisme?- que la caracteritza.

Lo que hay que tragar, de Gustavo Duch (Los libros del lince)
Amè, fàcil de llegir i didàctic, Lo que hay que tragar podria ser llibre de text a la Formació Secundària, a les escoles de Capacitació Agrària o a les d’hostaleria. Sense caure en purismes estèrils ni en conservadorismes integristes Gustavo Duch desgrana mil raons per trencar la imposició de les cadenes alimentàries industrials i optar per un consum responsable. Ens alerta de riscos insospitats com la compra de terres per conrear per part de països rics com Japó o Aràbia Saudita a països del tercer món com Etiòpia. O de com les subvencions de la Comunitat Europea han beneficiat les rendes d’Osborne o la Duquesa d’Alba. Ens revela dades esfereïdores: dues terceres parts de la pobresa al món la pateixen aquells que viuen de l’agricultura. I ens adverteix del risc del pesticida que ens empassem quan mengem blat de moro transgènic (del cultiu del qual en som capdavanters).Gustavo Duch ha escrit un llibre per al cap i per al cor, que es llegeix plàcidament mentre fa posar pell de gallina. Un llibre, en paraules d’Eduardo Galeano “d’horror, humor i amor, que “converteix el plom en ploma”. Un homenatge a la terra i al mar. A la terra de la deslocalització sense límit de la cria de porcs, al mar devastat sense fre per les grans flotes pesqueres. Estructurat com una mini-enciclopèdia d’alimentació i política, el llibre resulta un rara avis en el seu gènere, per la claredat dels seus plantejaments, la reflexió i la bellesa dels textos. I una recepta de bon aplicar: val més que no ens empassem allò que ens indigesta.