Per una nova cuina a Osona

Els restaurants, com a negocis que són, tenen cicles. Respecte al temps que duren, molt a l’engròs, podríem considerar que n’hi ha de tres menes. Alguns duren de Nadal a Sant Esteve,
són els que han errat l’emplaçament o l’oferta, o arrosseguen una maledicció. D’altres, la majoria, tenen una època de glòria perquè estan al rovell d’ou o han sintonitzat amb el públic i han generat bona demanda; la dificultat radica en saber mantenir el tremp, renovar la clientela, innovar, rejovenir-se i adaptar-se als nous temps. Finalment, hi ha un grup d’elegits que són d’una categoria superior; incombustibles al pas del temps, cases centenàries, destins mítics, objectes de romanços i llegendes i protagonistes de la història mateixa de pobles, ciutats i països. Són els transatlàntics de la cuina i obren 365 dies a l’any. D’aquests, al món n’hi ha poquets. El 7 portes a Barcelona, el Motel Empordà a Figueres, la Fonda Europa a Granollers, en serien tres dignes exponents a Catalunya.

A Osona, enguany va complir cent anys la Fonda Torres de Manlleu, un veritable supervivent de la més pura tradició fondista catalana. Menys antics, però seguint l’estela del negoci familiar, Ca l’Ú (en el seu nou emplaçament al casc històric de Vic) i la Fonda Sala a Olost de Lluçanès, segueixen bregant per mantenir marques històriques de la restauració osonenca. En sentit contrari, continua el degoteig de baixes. Aquest agost va tancar l’Aloha a Tona, el restaurant i hotel familiar dirigit per Josep Bou, tota una institució a l’hoteleria d’Osona i precursor de l’associacionisme modern a la cuina de la comarca, mentre fa uns mesos, també a Tona, Ramon Solà traspassava La Ferreria, tancant així la seva etapa de restaurant amb cuina d’autor per tornar a agafar les rendes del negoci familiar. Jordi Parramon, un dels valors més ferms de la prodigiosa generació culinària dels 90, anunciava, a primers de setembre, la seva retirada definitiva dels fogons i abaixava la persiana del Cardona 7, nom del local de tapes d’ençà que el va canviar pel restaurant amb estrella que duia el seu nom. Un pas semblant al que va fer Àngel Pascual, tancant el restaurant Lluçanès l’any passat, després d’endur-se’l de Prats –on l’havia mantingut gairebé una dècada- a la Barceloneta, amb estrella inclosa.

Val a dir que tots aquests noms han estat artífexs d’una època d’or de la cuina osonenca. La van viure plegats, sota l’ensenya d’Osona Cuina, amb esperit emprenedor, innovadors i solidaris, sense por d’anar al davant, conscients que eren la flor i nata; liderant el moviment de col•lectius de cuina de Catalunya, erigint-se en pioners dels que promocionen el territori a través de la cuina i defensen els productes de casa.
Han passat, però, quinze anys a un ritme trepidant en el món de la cuina. Tot ha canviat molt, la crisi s’ha aferrissat en alguns que no han pogut resistir. Una part prou significativa dels fundadors del grup han plegat. Alguns dels que queden han obert espais nous (Ca la Laia a Cantonigròs, Divicnus a Vic,...) i tresquen per ser competitius ara que pinten bastos. I se’n surten. Però potser seria el moment de renovar també la magnífica plataforma conjunta que fou Osona Cuina. D’incorporar sàvia nova. D’obrir la porta a persones i restaurants que aportessin noves idees i ajudessin a renovar el projecte, adaptar-lo, aportant idees noves, reinventant-lo. Establiments que representen, també, la cuina osonenca de qualitat. La de l’any 2012.

Publicat a Osona.com