La flama encesa del cuiner rebel

Ha mort lluny de casa, de les seves cases, de les seves terres. Ho ha fet sobtadament, quan la mort no avisa colpeja més durament aquells que se senten a prop de qui se’n va. Hatay està a Antiòquia, allà on Turquia confina amb la guerra. Jean Luc (en Joan) hi havia anat a cuinar un sopar de gala en motiu del Mediterranean Culinay Days, en línia de continuïtat de la intervenció que havia tingut aquest passat juliol al Gastromusical del Molí de l’Escala, amb Jordi Jacas, Juanjo Rodríguez i Isaac Gelabert com a companys cuiners de viatge. Compten que estava pletòric, en forma, vital, creatiu i serè, deixant enrere aquell Jean Luc arrauxat amb qui vaig fer la gira llatinoamericana, de Buenos Aires a Santiago de Xile, l’any 2005. En Joan era així, capaç de crear i d’arruïnar, d’obrir i de tancar, però sempre amb aquella força indòmita per encetar nous camins, nous projectes, nova vida.
Crec que no he faltat a cap de les múltiples cites que ha proposat Jean Luc en els darrers vint-i-cinc anys, corresponents a cadascuna de les seves etapes professionals. Des del primer Dorado Petit de Sant Feliu de Guíxols al de Barcelona, passant per l’Azulete (aquell pati!) fins al gran restaurant d’alta cuina que hauria hagut de ser el Jean Luc Figueras del carrer Santa Teresa, a la ratlla baixa del barri de Gràcia de Barcelona. Classicisme, nouvelle cuisine, tècnica refinada, inspiració estel•lar es combinaven en els plats que cuinava i hi ensenyava a cuinar. Joan Bagur, Jordi Barba, Jordi Butron (quines postres!), Paula Casanovas, Oriol Castro, Gabriel Ferraté, Isaac Gelabert, Jordi Jacas, Jordi Parra, Jordi Parramon, Oriol Rovira, Albert Ventura, Jordi Vilà, més algun que potser oblido, foren deixebles de luxe. Estada curta al Palau de la Música, pas pel Blanc de l’Hotel Mandarin, sacsejada i endreça a la cuina del 7 Portes i aterratge final a l’Hotel Mercer, amb dos espais i dues propostes: la cuina de bistró del Bouchon i la seva, amb l’Eduard seguint-li la petja al restaurant del seu nom. Els vaig practicar tots dos. Evito recitar plats sobradament lloats, em quedo amb aquells lletons impecables, de textura sublim i sabor superb, i amb una Tatin com ningú ja no fa, menjats ara fa poc.
Duia un mestre a dins que el portava a oferir lliçons magistrals de cuina com aquella memorable que va oferir al Fòrum Gastronòmic, l’any 2005 a Vic, amb vins inclosos a càrrec de Guillem Vicente. Aquest proper octubre, al Fòrum de Barcelona, hi havia de tornar. No hi serà. L’enfant terrible de la cuina, el cuiner rebel, no hi serà. Però hi mantindrem encesa la flama de la seva cuina.