Lo más valioso

"Al final los pobres más pobres son los que tienen lo más valioso, lo que los demás codiciamos. Lo que ocurre es que ellos tienen que venderlo y nosotros se lo podemos comprar"
Suso de Toro (Compramos cariño, Magazine La Vanguardia p.65, 6/7/08)

Vells i nous pans bons

Parlar de pa és parlar d'un tema d'aquells que tothom hi entèn. Però la sabiduria que posseïm del pa no té res a veure amb la que creiem tenir del futbol o de la cuina -vegem sinó la incotinència verbal que ha agafat a tot ca i quitxo ran de la darrera polèmica. Del pa en sabem perquè ens guia una certa memòria del gust, decreixent en funció de l'edat dels records emmagatzemats allí, idealitzant a raó dels sentiments que conté fins arribar a la nostàlgia. El cas és que hem assistit a una davallada constant, fins arribar a una mena de caiguda imparable, d'elaboració de pa com el coneixíem per haver-ne menjat i força. De manera desigual a Galícia que a Catalunya, posem per cas, però tant a les ciutats com als pobles, seguint aquí o allà l'evolució decadent d'un ofici sense relleu generacional, el de forner. Em sembla, doncs, imperiós defensar que es mantinguin obertes i elaborant pa tradicional aquelles poques fleques que encara fan pa bo perquè el fan bé. I cito de memòria el forn d'en Sendo de Sant Boi de Lluçanès (Osona), el dels Hostalets d'en Bas (Garrotxa) i el de Rupià (Baix Empordà). I trobo lloable la labelització aconseguida a Galícia amb el Pan de Cea (i afegeixo: el nivell mitjà del pa a Galícia és remarcablement alt). I em sembla un clar símptoma d'esperança l'aparició de nous forners que no només fan bon pa i bé, com al Forn Turris (C/Aribau, Barcelona), sinó que a més el fan just com al Reykiavic (Doctor Dou, Ciutat Vella, Barcelona). Són exemples a seguir. Per encetar una llista que proposo alimentar entre tots. Que per pa no quedi!