Trio d'asos a La Xicra

S'hauria de ser molt pere-punyetes per menjar a La Xicra (Palafrugell, 972305630) i no sortir-ne molt satisfet. S'hauria de ser d'aquella mena de gent que demana la lluna en un cove, pretendre veure el mar des de la finestra o sentir trencar les ones i brogir la tramuntana. Tret d'això, La Xicra ho té tot. O més ben dit, fins i tot això podem tenir-ho si tanquem els ulls i ens deixem endur per la flaire que encara desprenen al plat les tomates de pera -tant se val que siguin amanides o en sopa amb aufàbrega-, el sabor intens de grana tendre dels fesols de la cella, o per l'expressió de mediterrània pura de les anxoves de mida real o dels popets amb ceba (quina delícia amb només pop i ceba i un canyell d'astúcia!). A La Xicra mai falten els plats que a la carta anomenen de la "cuina tradicional", com tampoc els cauen els anells per tenir-ne sempre a punt de creació recent, aquests catalogat de "la nostra cuina". Siguin d'uns o altres, no deixeu de tastar-ne algun de fondo, siguin unes les llenties amb gambes, uns peus calçats o un catxoflino, per citar alguns clàssics. La Xicra forma part d'una categoria de peces rares de l'hosteleria, per més que, paradoxalment, ofereix una cuina amb molt futur, honesta, saborosa i segura. Però és que per acabar-ho d'adobar estem parlant d'un restaurant i, doncs, de servei. L'assignatura pendent de tantes cases d'alta alcúrnia, aquí passa amb nota. Arribar i moldre, modèlic. Tot plegat gràcies a un trio d'asos. L'Anna a la cuina, deixeble i mestre ja alhora. La Montse al menjador, l'energia sostenible de la casa. En Pere Bahí és l'as a la màniga, l'ànima. I tocat de gràcia qui sap si per cuinar en un carrer estret que fou font d'inspiració de tal llibre d'en Pla de tots, n'està escrivint un de l'Empordà petit que esperem amb candeletes. Que gran ets Pere!

Ca l'Ignasi, a l'atalaia del Collsacabra

Alguns territoris es resisteixen a formar part dels calaixos oficials. Se'ls fan petits, no hi caben. Això li passa a Cantonigros que és un poble, però que administrativament forma part d'un municipi que, per embolicar més la troca, té nom per partida doble, un de sant -Santa Maria de Corcó- i un de diables -l'Esquirol, nom universal des que uns quants habitants del poble van baixar a Manlleu fa més d'un segle a reventar una vaga d'obrers emprenyats i es van guanyar el nom per sempre més. Així li ocorre també al Cabrerès, que està dins la comarca d'Osona, però tant lluny alhora de la Plana de Vic que d'allí dalt estant sembla fugir-ne. Com fuig d'etiquetes Ca l'Ignasi (938525124) que és un restaurant de muntanya, i d'aquí ve que cogui força plats al forn en una cuina nova de trinca en el nou local estrenat de fa pocs mesos. Hi practica la seva cuina, la de l'Ignasi Camps, amb molta carn i quasi gens de peix: bacallà al forn i prou. Té bolets sempre que el bosc en do, sobretot a la tardor els cuina de moltes maneres, i no falta mai a la cita de la tòfona que és menja obligada quan n'hi ha i emblema d'Osona Cuina, la marca col·lectiva a què pertany i que defensa amb aferrissat orgull. De vins hi ha els justos, o sigui els dels "amics" als davant, els d'en David de Vinya dels Aspres de l'Empordà (tasteu l'Oriol jove, val la pena) i els d'en Trallero del Serrat de Montsoriu (no us perdeu l'Afillat blanc, n'hi ha poc). Al menjador mai hi ha faltat la mare, i ara també la Laia, la mare dels nens, que ofereixen ànima i ambient de restaurant familiar. Del local nou (els que coneixíeu l'antic) en ressalta l'art que penja de les parets i la generositat de l'espai. I en el fons, en forma de llegat literari pendent de catalogar, la biblioteca culinària de qui en fou caliu humà als darrers temps. Avui que fa un any ens va deixar, Llorenç Torrado.