A l’escola també som el que mengem

Els menjadors escolars estan a l’ordre del dia. En les darreres setmanes m’ha tocat participar en un parell d’actes públics a Vic per parlar-ne. El tema no és nou, però la importància que rep està variant substancialment. Associacions de Mares i Pares, mestres i Administració tornen a tenir-lo damunt la taula. Les variables que s’hi han introduït són d’ordre qualitatiu.

Fa cosa de deu anys la consigna dominant era “seguretat màxima, preu mínim”. Amb aquest objectiu a l’horitzó, tancaven les cuines, marxaven les cuineres i entraven els càterings (sempre recomanats, oi tant!). O dit d’una altra manera, es foragitava una cuina basada en la utilització d’aliments de proximitat, de temporada, i inspirada en elaboracions pròpies. O sigui, s’obrien les portes a productes de qualsevol origen a qualsevol moment de l’any, i moltes vegades, per acabar-ho d’adobar, ja pre-elaborats. En definitiva, el que més s’acomoda als interessos dels fabricants de menjar. Això sí, per beneir el menú, tancant el cercle, sempre hi ha un nutricionista que –només faltaria!- en certifica l’equilibri dietètic i corrobora la participació de totes les famílies de nutrients (hidrats de carbó, proteïnes, vitamines, etc.).

Els defensors d’aquest sistema feien de la seguretat alimentària i els costos dos valors sagrats. Dos arguments servits en safata perquè les cuines esdevinguin punts de regeneració de menjars preparats en grans centres de producció o, fins i tot, provinents de la indústria alimentària. La presència als menús de verdures i fruites provinents de l’altra punta del món (els pèsols congelats i odiats per la canalla, com a botó de mostra), així com d’aliments reconstruïts (“barretes de peix”, que és la part dels peixos que no sona) i /o pre-fregits, en són la constant. Ens carreguem la nostra cultura del menjar, precisament a l’escola que és on n’hauria de ser bressol, menystenim la salut dels escolars en nom de la seguretat i encara presumim que ens surt barat.

El món però, ves per on, es mou en dialèctiques contradictòries. Mentre des de l’Administració s’abocaven recursos en aquest model de menjador escolar i mares, pares i mestres guaitaven cap a una altra banda, resulta que emergeix amb força un moviment de gent entestada a fer possible que als menjadors escolars s’hi mengi bé, de debò i a preu assequible (mantenint el límit fixat per la Generalitat). A 10 escoles d’Osona s’han mantingut les cuineres –que es mereixen un monument!- i alguns van més enllà, com és l’escola Bellpuig de Sant Julià de Vilatorta, que s’ha atrevit, seguint l’exemple d’escoles gironines i llars de bressol tarragonines, a fer menjador ecològic. Compren tot allò que poden, per servei i preu provinent d’agricultura ecològica i la resta se subministren de productors locals de confiança. I se’n surten i n’estan cofois!

Publicat a Osona.com

La flor i nata de la llet

Aquest dilluns de Pasqua, 25 d'abril, farà un any que la masia El Pujol, de Calldetenes, va instal·lar una màquina expenedora de llet fresca. Per celebrar-ho fan una jornada de portes obertes amb activitats. La seva era una iniciativa a remolc de l’esclat de punts de venda automàtica que es van escampar com una taca d’oli pel país. Ja ho havíem explicat llavors, la idea va néixer a Itàlia i d’allà es va importar amb tecnologia inclosa. Allò que, de bon principi, responia enginyosament a la filosofia de venda de proximitat d’un producte de pagès com és la llet, que pateix tants entrebancs i costos afegits en el llarg camí que va del ramader al consumidor, va esdevenir ràpidament un negoci. Les màquines són uns magnífics aparadors on s’hi condensen un seguit de valors que cotitzen a l’alça: producte local, de pagès, natural, saludable...

A Itàlia, a més de reunir aquests valors, la llet tenia un altre d’afegit que tancava el cercle: era crua. Que és, des del punt de vista de la qualitat gustativa, el que diferencia de debò la llet eixint de munyir respecte a la que ha sofert tractaments tèrmics propis de la indústria. Crua que no és el mateix que fresca. O sigui llet que cal bullir abans de consumir però que fent-ho a casa en preservarem les propietats organolèptiques, petits plaers inclosos com obtenir-ne el tel de nata per menjar damunt d’una llesca de pa o coca amb sucre o mel.

Que cadascú faci el seu camí, tots legítims, però que no ens vinguin amb romanços.

La fitxa

Mas El Pujol

Calldetenes (Vic, Osona, Barcelona)

Accés per carretera: C25, sortida 187

Tf. 666493886

(publicat al 9 Nou)