Atur fuig, feina no em deixis

Que l’atur torna a ser un dels problemes més greus que afronta el país és una realitat. Les xifres parlen per sí soles. A finals de març Osona comptava quasi tretze mil aturats i el Ripollès vora 1800. L’increment és lleu respecte al mes de febrer però significativa en comparació a les mateixes dates del 2009. El gruix de persones desocupades se situa, òbviament, als municipis més grans; Vic supera les tres mil, Manlleu passa de dues mil i Ripoll frega el miler. Són xifres que fan respecte i generen una preocupació més que fonamentada. Que els percentatges en què es belluga l’atur a les nostres comarques estiguin en la tònica dels de la resta de Catalunya no li treu gravetat a la situació.
El pitjor de tot plegat, però, és que hi ha un degoteig de factors que fan pensar que això no s’acaba. La quantitat d’expedients de regulació d’ocupació –els ERO- que moltes empreses opten per presentar continuen amenaçant en seguir fent créixer el nombre d’aturats. El gota a gota en què els bancs han convertit el crèdit aboca, per acabar-ho d’adobar, empresaris i treballadors a un cul de sac; en el paradigma econòmic actual, la manca de finançament ni deixa créixer ni deixa viure.
Sembla que sigui ahir que ens explicaven que això duraria quatre dies, que l’atzucac venia d’una sotragada financera llunyana i que ja s’albiraven brots verds. La primavera ja és aquí i el més calent a l’aigüera.
Que l’atur torna a ser un dels problemes més greus que afronta el país és una realitat. Les xifres parlen per sí soles. A finals de març Osona comptava quasi tretze mil aturats i el Ripollès vora 1800. L’increment és lleu respecte al mes de febrer però significativa en comparació a les mateixes dates del 2009. El gruix de persones desocupades se situa, òbviament, als municipis més grans; Vic supera les tres mil, Manlleu passa de dues mil i Ripoll frega el miler. Són xifres que fan respecte i generen una preocupació més que fonamentada. Que els percentatges en què es belluga l’atur a les nostres comarques estiguin en la tònica dels de la resta de Catalunya no li treu gravetat a la situació.
El pitjor de tot plegat, però, és que hi ha un degoteig de factors que fan pensar que això no s’acaba. La quantitat d’expedients de regulació d’ocupació –els ERO- que moltes empreses opten per presentar continuen amenaçant en seguir fent créixer el nombre d’aturats. El gota a gota en què els bancs han convertit el crèdit aboca, per acabar-ho d’adobar, empresaris i treballadors a un cul de sac; en el paradigma econòmic actual, la manca de finançament ni deixa créixer ni deixa viure.
Sembla que sigui ahir que ens explicaven que això duraria quatre dies, que l’atzucac venia d’una sotragada financera llunyana i que ja s’albiraven brots verds. La primavera ja és aquí i el més calent a l’aigüera.

Publicat a El 9 nou