Preguntant s'arriba a Roma

Parlant l’altre dia amb l’alcalde de Folgueroles, Carles Baronet, sobre la marca de prestigi que té el poble gràcies a dos fets tan diversos com haver estat bressol del poeta Verdaguer i de la coca del Mossèn, comentàvem com n’està de malament la senyalització en aquest país. Mentre lliuràvem els premis a les millors coques populars i la Coca d’Or a l’Oriol Rovira, li deia que podia sentir-se ufanós de governar –i amb majoria- un municipi amb tan bon nom. Amb un nom tan gran i uns senyals tan esquifits. Per trobar-hi, si no ets del tros, vas venut. Transitant per l’Eix dels camions, si no hi saps, passes de llarg. Em diran que al seu poble també passa. No ho dubto. Recordo com si fos ara el pols que vaig mantenir anys enrere amb els de carreteres quan, regentant La Rectoria, intentava sense èxit que em deixessin posar un trist rètol indicatiu del restaurant, aïllat del món per les obres de supressió dels revolts d’Orís. La sensació que solem tenir, en aquests casos, és que això, fora d’aquí, no passa. Sobretot en tornant de vacances. Duem gravada a la retina aquella imatge d’un bosc espès Navarra endins, un llogarret perdut a la França profunda o una casa de pagès on venen verdures de l’hort al nord d’Itàlia, anunciats a bombo i plateret de la carretera estant per facilitar-nos-hi l’accés i posar en valor, alhora, elements del patrimoni natural o cultural del lloc. A Catalunya, en canvi, els amaguem. I ens cal saber geografia i història per arribar com aquell que res a Viladrau, a Vidrà, a Lluçà, a Espinavell o Setcases, posem per cas. Preguntant s’arriba a Roma, però senyalitzant-ho s’hi arriba abans. (publicat al 9 Nou)