Aquest passat dia 15 va començar la campanya de recollida de la tòfona. La seva recol•lecció funciona pel sistema de veda, només es permet a les zones degudament acotades, durant l’època que estableix la llei –que és del 15 de novembre al 15 de març- i tan sols tenen dret a collir-ne aquelles persones que disposen del corresponent carnet que les acredita com a tofonaires. Com en tot, les interdiccions només funcionen si qui les dicta disposa dels mitjans coercitius per fer-les complir i, òbviament, de la voluntat d’aplicar-les. Catalunya té, en aquest sentit, un dèficit històric que arrossega de govern en govern i que ningú no sembla disposat a resoldre. Qui regula l’activitat és el departament de Medi Ambient (ara també de Sostenibilitat) i qui controla l’aplicació de la normativa són els agents rurals. Situada, doncs, en el terreny de les pràctiques de recol•lecció silvestre i amb l’escassa incidència que ha tingut fins ara la truficultura, la recol•lecció de tòfones és una activitat que gairebé ningú no es planteja com un modus vivendi estable i, menys encara, com a primera font d’ingressos. Plantejada així, situada en aquesta mena de llim al marge de l’agricultura, és per força una activitat abocada al cul de sac. El degoteig de baixes per raons d’edat i la baixa productivitat tofonera dels nostres boscos tanquen el cercle d’un panorama no gens esperançador.
Costa de creure que amb els anys que fa que existeix el problema, ningú s’hagi arremangat per posar-hi solució. Des que Osona Cuina va encetar aquella campanya de cuina de la tòfona han passat quinze anys. El col•lectiu –un dels primers de Catalunya- va fer una feina d’un valor incalculable, traient la tòfona a la llum, posant-la a l’aparador de la cuina dels millors restaurants, exportant la imatge d’Osona associada a un producte tan prestigiós, provocant que la incorporessin a la seva carta restaurants de tot el país i ajudant que els propis osonencs s’adonessin que tenien prop de casa un producte tan valuós. De retruc, per primera vegada a la història, els tofonaires tenien l’oportunitat de vendre el producte de la seva activitat a un consumidor –els cuiners- que li donava el valor que tenia, evitant així que part de la producció acabés a França naturalitzada com a tòfona del Perigord o a mans dels conservers que eren els que hi posaven preu. Recordem, en aquest sentit, que Vic disposa de llotja de transacció, la primera d’Espanya, homologada per marcar volums i preus. El mercadeig, com la tòfona i els seu futur, segueix, passat el temps, sent més negre que blanc. Dóna la sensació de feina feta en debades, de tant com ens costa d’alimentar l’autoestima i creure en allò que tenim.
Mentrestant, aquí i allà, n’hi ha que han fet els deures. A Navarra, a Sòria, a Osca i Guadalajara, per citar alguns dels punts històrics de recollida de tòfona a l’estat espanyol, s’ha incentivat i desenvolupat el cultiu de tòfona i avui belluguen quantitats significatives del més preuat dels fongs. Aquí, quan s’apuntava la necessitat de treballar per desenvolupar el cultiu, tothom, administració i sector, miraven cap a una altra banda. Quan algú gosava parlar de la importància que tenia la bona salut dels boscos, denunciant l’efecte malèfic que anava tenint la contaminació del subsòl pels purins, tothom callava amb l’excusa de mal pagador que no es podia anar contra els pagesos.
Per acabar-ho d’adobar, la campanya d’aquest 2011 presagia una collita irregular, però més aviat minsa. La falta de pluges d’ençà l’agost fins ara, ha privat a la terra de la necessària saó perquè el fong fructifiqui. Només, si de cas, una espurna de claror enmig de tanta negror, la incorporació als darrers anys d’un trio de joves tofonaires que aporten aires de renovació al sector, la darrera una dona, que en un món tant d’homes representa una gesta digne d’elogi. Esperem que hi siguin a temps i que els amants de la tòfona puguem seguir gaudint de la deliciosa fragància de l’or negre a la cuina.
Publicat a Osona.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario