Bolets de primavera

Bolets de primavera, amb permís del tempsA començament de la tardor passada dèiem, en aquest mateix espai, que seria un mal any per a la tòfona negra. Acabava de començar la temporada, però la maltempsada es veia a venir. Els mals auguris provenien de la secada que arrossegava el país d’ençà mitjan estiu, just a l’època de les mares de déu trobades, de mitjan juliol a primers de setembre, que és la pluja que més aprofita el misteriós fong subterrani per fructificar parasitat a les millors arrels. I la saviesa popular, mal pesi a tofonaires i organitzadors de fires i mercats, l’ha encertada de ple.

 La primavera ha arribat, però les pluges, arrossegant la mateixa parsimònia mostrada a l’hivern, han trigat déu i ajut en deixar-se anar. Ha plogut tard i amb mandra i els boletaires de mena –els que practiquen la dèria micòfila tot l’any- saben prou bé que els bolets de primavera són tan agraïts de collir com capriciosos de mena. N’hi ha dos que destaquen per damunt de tots: el moixernó i la múrgola. L’un i l’altre tenen una notabilíssima reputació entre els boletaires, van escassos i, més que res, reuneixen totes les virtuts que els menjaires i bocafins d’aquest país aprecien al plat: desprenen una flaire seductora i ofereixen una vianda que acarona el paladar.

 El moixernó (Tricholoma Georgii) és rar a Osona. Per trobar-ne cal anar muntanya amunt on neix en ufanoses clapes (anomenades moixarneres), de Sant Jordi enllà, un cop la neu ha fos. El mitifiquen a Euskadi (on l’anomenen perretxiko), mentre a Catalunya, per ignorància o picaresca, s’utilitza sovint el seu nom per designar el cama-sec (Marasmius oreades), que comença el cicle a la primavera i l’allargassa fins ben entrada la tardor. La múrgola (Morchella esculenta o M. Vulgaris), en canvi, s’adapta a terrers d’allò més diversos i apareix en diferents contrades d’Osona. Li agraden els rierols i les vores de camins i sorgeix, d’un any per l’altre, en terres tocades pel foc. Com una tràgica ironia de la història, va haver-hi una esplèndida collita, acabada la Segona Guerra ran de la batalla de Normandia.

 La múrgola té, com la gent d’aquest país, un cert tarannà llibertari. És molt feta a la seva. No s’assembla a cap altre bolet. Baixes o altes però sempre amb el barret alveolat, dibuixant com una bresca d’abelles i amb el peu acanalat. Aquesta particular fesomia la fa apta per a una cuina imaginativa i refinada; els exemplars grans permeten el farciment, sovint amb carn de caneló, encara que aquí la mida no importa a l’hora de preparar-les “a la crema”, amb ous remenats o truita o, ras i curt, saltades solteres. Això sí, sigui com sigui, sempre cuites a consciència per evitar-ne la toxicitat que presenten en cru.

 La dita diu que la múrgola “per Sant Josep treu el bec”. Enguany no ho ha fet, ha trigat. No ha estat fins per Setmana Santa que la pluja li ha fet profit. Esperem que l’abril segueixi plujós, vejam si arribem a la tongada de maig. I que ni el canvi climàtic ni les males pràctiques agrícoles estronquin “...el cicle de la natura, els somnis i els insomnis, les creences i els mites...” que serien “...només sorra que el vent del desert remouria (...) en la immensitat del no-res”, com escrivia Antoni Puigverd en un bellíssim article a La Vanguardia (9/4/12) denunciant la minva de la població d’abelles pol·linitzadores per l’efecte dels pesticides.