El pa està de moda. Qui més qui menys en menja i tothom hi entén. Hi ha dues menes de panarres, els pessimistes de mena opinen que ja no queda pa de veres, com el d’abans, i que ja no tornarà pas, mentre els més optimistes entreveuen una recuperació del gust pel bon pa i s’esmercen a descobrir adreces de fleques autèntiques, velles i noves alhora. Un servidor els n’ha parlat més d’un cop en aquesta columna, glosant la recuperació del conreu de cereals antics, reivindicant l’ofici de forner o lloant aquella coca poètica, tant se val.
Ara que l’any se’n va a la posta, però, el pa és una metàfora dels temps que vivim. Ho és perquè des de Madrid ens continuen prenent el pa. Ho és perquè els que governen el món sembla que tinguin pa a l’ull. Ho és perquè a les generacions que vénen els costarà guanyar-se el pa. Ho és perquè la pobresa és el nostre pa de cada dia: un de cada quatre catalans és pobre i un de cada quatre nens no menja entrepà a l’hora del pati. Ho és perquè el botxí sirià –al poder amb la complaença occidental- acaba de perpetrar una nova massacre de gent innocent que feia cua per comprar pa.
Sort n’hi ha que els humans tenim una capacitat infinita per superar situacions adverses. Que mai no deixem d’aspirar a ser feliços i amb poc en tenim prou. I que sempre hi ha persones, generoses i solidàries, que lluiten per canviar el món. Apa, que tingueu un any bo.
Publicat a El 9 nou
No hay comentarios:
Publicar un comentario