L’Aliança, de la terra i la cuina culta

Hi ha un restaurant a Anglès que tothom coneix, l’Aliança. Anglès és un poble als vessants de La Selva, a tocar la Garrotxa, de camí cap a Olot. A Anglès s’hi ha d’anar expressament, a l’Aliança també. No em negaran que aquest és un factor que fa particularment atractius els objectius dels nostres viatges. Qui no visqui a prop, per anar a l’Aliança haurà d’agafar o l’Eix i un cop a Anglès oblidar-se del camí i parar el temps, i seure a taula i deixar-se dur de la mà amiga d’en Lluís Feliu tot saltant pausadament i atenta de plat en plat.

L’Aliança és un restaurant amb tots els ets i uts tot i que sembla el que no és. Quan hi entres creus que has arribat al cafè del poble. El menjador té aquell aire càlid i plàcid que transmeten els espais carregats d’història, de vivències, de tràfec humà a l’entorn d’una taula compartint vermut amb sifó o cafè i raig, tant se val, i conversa sentida durant llargues estones a rellotge parat. El menjador que és avui ha mantingut aquest aire incorporant-n’hi un de nou: la cuina culta d’estovalles fines.

L’Aliança, doncs, ho té bé. I bo. Els aperitius amb notes de Campari són d’obrir la gana a panxes ensopides. Els entrants a base de pèsols amb crema parlen llengua de seda. Els ous, si esclaten, són de confiança, de sucar-hi pa. La tòfona per escassa que vagi, si se’n troba n’hi ha i s’ensuma fort. I com que la terra crida, mentre dura la veda hi ha caça i tothora peus de porc i fruits i peixos de mar, no en va La Selva hi té gran finestral obert. En Lluís Feliu té, per acabar-ho d’adobar, la mà trencada amb la cuina dolça. Les postres són a L’Aliança un trumfo ferm. Pensades, tècniques, equilibrades, harmonioses, suculentes. Com tota la seva cuina.

Oci i gastronomia

Santiago emociona

Vivim temps d’emocions. Ens movem per emocions. Les anhelem. Ja no només en fem al·lusió en referència a un llibre, una pel·lícula o una posta de sol, sinó que han esdevingut objecte de desig per un viatge, un paisatge, una ciutat, el llit o la taula. Venen emoció els promotors turístics tant com els líders d’opinió i, fins i tot, hi ha algú que en fa exercicis de namming amb l’objectiu de penjar-la en l’etiqueta de les tendències culinàries que avui estan en voga. Sigui com sigui, més enllà de modes i focs artificials, existeixen llocs que tenen ànima, amaguen quelcom que els fa únics, irrepetibles. Perquè contenen molt més que simples camps verds o ciutats antigues. I ens queden gravats al cor i contribueixen a engrossir el nostre imaginari íntim. Santiago és així.

Quan estàs a Santiago oblides, tal com deia Suso del Toro, de quin port has sortit i quin era el viatge. Santiago és una ciutat per viure-la. I en aquesta hi estem i compostel·lans ens sentim. Preparant, infinitament il·lusionats, el Fórum Gastronómico, per donar a conèixer aquest verger de productes del mar i de la terra que tresoreja Galícia, explicats en primera persona pels que millor els coneixen, perquè els han mamat, perquè d’aquests s’han alimentat i estan a la seva formació culinària bàsica. Amb Toñi Vicente al capdavant d’un grup d’amfitrions de luxe, Santiago rebrà la flor i nata dels professionals de la cuina, els vins i la gastronomia que representant, majoritàriament, les cuines de l’Atlàntic o venint de diferents indrets ens oferiran la seva ponència i ens delectaran amb les seves preparacions i es convertirà en final d’un camí que caminen junts cuiners, enòlegs, sommeliers, productors del mar i de la terra, gastrònoms i gourmets de tot tipus. Galícia viurà a Compostel·la una autèntica marea de bondat gastronòmica, rica en propostes diverses i apta per a tots els paladars, fins i tot, els més exigents i que culminarà en aquests cinc magnífics dies de Fòrum gastronòmic. I és que Santiago emociona.