Hi ha un restaurant a Anglès que tothom coneix, l’Aliança. Anglès és un poble als vessants de La Selva, a tocar la Garrotxa, de camí cap a Olot. A Anglès s’hi ha d’anar expressament, a l’Aliança també. No em negaran que aquest és un factor que fa particularment atractius els objectius dels nostres viatges. Qui no visqui a prop, per anar a l’Aliança haurà d’agafar o l’Eix i un cop a Anglès oblidar-se del camí i parar el temps, i seure a taula i deixar-se dur de la mà amiga d’en Lluís Feliu tot saltant pausadament i atenta de plat en plat.
L’Aliança és un restaurant amb tots els ets i uts tot i que sembla el que no és. Quan hi entres creus que has arribat al cafè del poble. El menjador té aquell aire càlid i plàcid que transmeten els espais carregats d’història, de vivències, de tràfec humà a l’entorn d’una taula compartint vermut amb sifó o cafè i raig, tant se val, i conversa sentida durant llargues estones a rellotge parat. El menjador que és avui ha mantingut aquest aire incorporant-n’hi un de nou: la cuina culta d’estovalles fines.
L’Aliança, doncs, ho té bé. I bo. Els aperitius amb notes de Campari són d’obrir la gana a panxes ensopides. Els entrants a base de pèsols amb crema parlen llengua de seda. Els ous, si esclaten, són de confiança, de sucar-hi pa. La tòfona per escassa que vagi, si se’n troba n’hi ha i s’ensuma fort. I com que la terra crida, mentre dura la veda hi ha caça i tothora peus de porc i fruits i peixos de mar, no en va La Selva hi té gran finestral obert. En Lluís Feliu té, per acabar-ho d’adobar, la mà trencada amb la cuina dolça. Les postres són a L’Aliança un trumfo ferm. Pensades, tècniques, equilibrades, harmonioses, suculentes. Com tota la seva cuina.
Oci i gastronomia