Per l’eix arriba el peix

En una recent jornada de treball entre professionals de l’hostaleria i el turisme, a l’Espai del Peix de Palamós, Nandu Jubany, amb aquella visió aguda de la jugada i la franquesa que el caracteritzen, apuntava un parell d’observacions que van captivar el públic. L’una, que els clients osonencs de Can Jubany es decanten més pel peix que per la carn. Certament no és un fet nou, la gent de terra endins quan menja en restaurants de cuina refinada prefereix, sovint, el peix. Ja sigui perquè a casa en menja poc, perquè no coneix aquelles espècies que troba al restaurant o no les sap cuinar, escull plats mariners.

En la segona reflexió, afirmava Jubany que “per l’Eix arriba el peix”, ras i curt. I sense voler-ho tancava el cercle de la jornada i posava el dit a la nafra d’un tema que és estratègic: l’apropament al mar que va suposar en el seu dia l’obertura de l’Eix Transversal. El dia que acabin les obres -i finalitzi el suplici de circular durant hores darrera cues interminables de camions (incomprensible incompetència!)- l’Eix ens permetrà atansar-nos a l’Empordà en un salt, de la mateixa manera que hauria de facilitar als empordanesos visitar fàcilment Osona. I és ben sabut que la gastronomia ha esdevingut un sucós argument per construir un bon relat i fer atractiu el paisatge. Però mentre a la Costa Brava han sabut fer els deures a temps, invertint en innovació, aquí ha primat el monocultiu del puny estret que duu l’estancament.

Publicat a El 9 nou

La Vall de Camprodon, una escola de la terra

Ara fa un any, l’Associació les Cuines de la Vall de Camprodon, liderada per Eva Martínez, va obtenir una de les beques Educar menjant atorgada per la Fundació Jaume Casademont de Girona amb el projecte Ens mengem la Vall, que tenia com a objectiu apropar el món de pagès a l’escola, treballant els productes locals més emblemàtics que són el poltre i les trumfes. Durant el curs 2011-2012 hi han participat alumnes, mestres, personal de menjador, mares i pares de l’escola Doctor Robert de Camprodon. A tall de cloenda, n’han presentat els materials pedagògics confeccionats i lliurats a l’escola per al seu ús i que deixen constància de la feina feta.

En l’acte de presentació del projecte, la directora del centre, Rosa Gibert, va parlar de compromís amb l’entorn, sense el qual l’escola no és res, assenyalant que estimar el territori significa estimar les persones que hi viuen. Va subratllar la qualitat de projectes com aquest, contraposant-lo a aquells projectes que neixen i moren com bolets, bafarades que es dilueixen i que són diners malgastats.  I va reivindicar sense embuts l’escola verda, però no pas la del nen “farigoleta” sinó la que obre les portes a la pagesia moderna, impulsa idees d’obertura i es vincula a projectes dels que ajuden a teixir una xarxa espessa.

I com qui no diu res, reblant el clau i plantant cara a les retallades, va fer una crida a  seguir recollint i creant projectes encara que els diners s’hagin acabat. Paraules de mestra.

(publicat a El 9 Nou)