La fam dóna poca fama

Explica Moisés Naïm (El País, 6d’abril de 2008) que afecta més economies domèstiques del món la pujada del preu de l’arròs que la caiguda del sector immobiliari. L’argument és simple: l’arròs representa la part fonamental de la dieta diària de 3.000 milions de persones al món. La relació entre existències a l’abast i supervivència és, doncs, evident. Com ho és la que s’estableix entre manca de provisions i fam. Quan els preus de l’arròs augmenten és, per tant, del tot probable que afectin l’alimentació bàsica de grans masses de població que se’n refia per alimentar-se. L’efecte dominó és clar: l’especulació dispara els preus , els països rics –on també hi ha bosses de pobresa- acaparen arròs i els països pobres en queden desproveïts. Mentrestant, s’incentiva els agricultors d’aquests països a substituir els cultius propis –entre ells l’arròs- per d’altres, com la soja, o el blat de moro per fabricar biocombustible. El món en mans de quatre i enmig de tot plegat presagis gens engrescadors d’un canvi climàtic que pot acabar de desequilibrar la fràgil maroma que travessa.
Em diran, i la cuina què hi pot fer en tot plegat? Potser poc, però sovint veiem el galliner gastronòmic esvalotat per futileses i quasi mai la cuina culta té la mirada posada sobre aquesta cara oculta del món. Quan no és la borsa de les estrelles, són debats de saló que no interessen ningú, tothora pendents de la fama fàcil. Tocar de peus a terra tampoc hauria de costar tant.