M’he quedat parat de la mar d’osonencs (motoritzats) que han anat aquests dies a la Garrotxa. Com si abans no hi fos. Com si hagués caigut una mena de mur de Berlín. Es veu que l’allau ha provocat cues i algun embús. És el que sempre passa amb les vies ràpides. Els humans mai guanyem la lluita contra el temps, fem-nos-en pagues. Que sentim Olot tant a prop, però, no deixa de ser positiu –impacte mediambiental a banda.
Seria bo que féssim el viatge no pas pensant que travessem una frontera imaginària –les fronteres sempre ho són- sinó guaitant la bellesa del paisatge i gaudint-ne. Prenent nota del que apuntava Jaume Font (el 9 Nou, 3/4/09) sobre història i geografia, i sabent els noms de pics, muntanyes i valls, entendríem millor què hi ha darrera la postal, en comptes de transitar com qui travessa un parc temàtic, túnel inclòs.
Conèixer un territori vol dir saber com és i què hi fan i com hi viuen els seus habitants. Passar pels Hostalets d’en Bas on perviu un dels forns de pa més autèntics que queden. Pujar Bianya amunt on s’elabora un dels pocs formatges d’ovella, de pastor, que hi ha a Catalunya. Comprovar la tasca de la gent de La Fageda. Arribar-nos a Santa Pau, el bressol de la mongeta de debò. Descobrir el fajol, esmorzar a l’Hostal del Ossos, tastar un tortell i fer un toc de ratafia. D’Osona estant podem, encara, aprendre molt de la Garrotxa. Malaguanyada obra si Bracons només servís per córrer més.
(publicat al 9 Nou, 9/04/09)
No hay comentarios:
Publicar un comentario