La meva peixatera

El món és com un gran supermercat. Vas per la carretera, t’atures a reposar benzina i puges al cotxe amb una barra de pa calent. A la fleca venen coca- coles i altres llaunes. A la farmàcia perfums. A la polleria gra cuit. I a l’híper et vesteixen de cap a peus i, si bades, t’afaiten. No ve d’un pam. Entenc que aquest desori ja ens va bé, vivint com vivim, amb horaris poc saludables i tan belluguets com som. També comprenc que tothom es guanyi la vida com pugui i que el comerç no tingui fronteres. Una cosa no treu l’altra. Però a mi, si volen que els sigui franc, aquest sistema de comprar no m’acaba de fer el pes.
M’agrada molt més comprar allà on toca, perquè qui millor coneix el producte és qui n’ha fet, del seu comerç, ofici. O, millor encara, si podem a qui el produeix. Alguns restaurants, fidels a aquest principi, indiquen a la carta el nom dels seus proveïdors de matèries primeres. Ho fan, per citar-ne un parell, a Ca l’Ignasi, de Cantonigròs, i al Calitxó, de Molló, i és una tendència que s’escampa i progressa.
M’agrada comprar el pa –grenyal i flonjo- al forner que ho sent, la llonganissa –de Vic- a qui respecte la recepta original, la verdura –ecològica, si pot ser- als hortolans que menen la terra, el peix –de la Costa- a la peixatera que va a la llotja. I el cabells que me’ls talli la perruquera –o el barber, si voleu. La confiança no té preu i ve de gust.

Publicat a El 9 nou