Contra el fracàs, imaginació

Ja comença a ser un clàssic, al mes de juny toca fracàs escolar. Que potser és nou? Ai ca! Ui en fa d’anys que ronda. Però de recorrent com és, sempre hi ha una excusa per parlar-ne. Abans hi havia els exàmens de revàlida per passar l’equador del batxillerat, ara són les avaluacions ja a quart i sisè de primària que disparen les alarmes relatives al nivell acadèmic. Em diran que en trenta anys el model educatiu ha sofert reformes profundes, que és molt diferent, vaja. No hi entenc tant com per opinar-ne, però em fa l’efecte que hi ha elements essencials que han canviat menys del que sembla.
Si l’objectiu de l’ensenyament és l’aprenentatge i adquisició de coneixements i la formació en base a uns valors ètics, els exàmens, ben mirat, haurien de ser un tema menor, gens central, força menys determinant del que acaben sent. Quan aquest mal tràngol de l’avaluació final esdevé el nus de la qüestió, és que alguna cosa falla. Potser és que la feina prèvia, diària, de fons, no funciona prou bé. Perquè l’escola deixi de ser una fàbrica de frustracions i un viver de desigualtats, caldria avaluar-ne els mètodes pedagògics i el grau de motivació o indiferència que provoquen en l’alumnat. Potser les coses no han canviat tant i convindria incorporar a la recepta educativa aquell ingredient que ens va llegar el maig del 68: imaginació a l’escola.

Publicat a El 9 nou