En això del fum també serem capdavanters a Europa, quan potser valdria més que ho fóssim en altres temes. Com ha passat ja en qüestions de seguretat alimentària, posem per cas, ens apuntem al prohibicionisme. Ara toca llei seca contra el tabac.
No fumo ni ho he fet mai. O si volen que sigui més exacte, formo part del gran grup de fumadors passius, dels que ens fumen, vaja. Però ho dic sense acritud. He conviscut tota la vida amb persones que fumen i ens hem tolerat –jo la seva afició, ells la meva abstinència- sense ni proposar-nos-ho. El respecte mutu n’és la clau. El fumador empedreït mesurant el fum perquè qui no vol fumar no fumi sense voler, el que no fuma deixant lliure de fer-ho a qui ho tria voluntàriament. Penso que la tolerància regula les relacions humanes, el fer de cada dia, de manera més harmoniosa que les prohibicions per llei.
Ja sé que l’objectiu de tot plegat és vetllar per la salut dels ciutadans i, de retruc, per les arques de la sanitat pública. Estan més que provats els efectes nocius del tabac. Però em desagrada l’aplicació d’interdiccions moralistes més pròpies d’altres cultures. Detesto el to repulsiu de les campanyes anti-tabac. No n’hi havia prou amb els eslògans terrorífics dels paquets de cigarretes que sembla que passat l’estiu comença una tanda publicitària amb sang i fetge. Voleu dir que fa falta?
Publicat a El 9 nou
2 comentarios:
yo también soy una persona fumadora pasiva, ahora menos, ya que los compañeros de oficina que fuman tienen un patio para que salgan a ejercer su habito , como si fuera una jaula... en casa nadie fuma, pero me considero una persona tolerable con quien fuma y solidaria con todos ellos, creo que se pasan mucho .
Eso no quita la molestia que supone que dejen fumar , sin más, en espacios compartidos como es, pongamos por caso, un restaurant. Pero de ahí a la persecución hay un abismo.
Publicar un comentario