La Renfe no passa via

Ja hi tornem a ser. El desgavell de Renfe no hi ha qui l’arregli. Quan no són naps són cols, però el cas és que els retards, la lentitud i les incomoditats són crònics. Ara fan mitja vaga. Mentre s’escurça la durada de trajectes de llarg recorregut, s’inauguren flamants trens d’alta velocitat que permeten anar a Perpinyà amb una esgarrapada, tenir Madrid a tirada de pedra i pujar a París és un passeig, la línia de Barcelona a Puigcerdà segueix encallada en el túnel del temps. Tot és tan antiquat que sembla d’una altra època. Quan el tren va bé –que és un dir- per anar de Barcelona a Ripoll triga el mateix que fa cinquanta anys; quan hi ha problemes –que és sovint- val més no refiar-se’n i fer com fan tants usuaris habituals que agafen transports alternatius, o sigui, el bus o el cotxe. És un servei públic propi del tercer món.
De fet, només una empresa pública pot aguantar oferint un servei tan pèssim. Si fos privada potser ja hauria plegat. Paguem per mantenir-la, paguem pel mal servei, te l’empasses i a callar. Es foten del mort i de qui el vetlla. Posats a triar potser valdria més una empresa colonitzadora com és ara Rynair, que menysprea el país on opera i els passatgers, cobra una pasta gansa de l’erari públic, transporta persones com si fossin xais, però almenys garanteix puntualitat a preu de saldo.

(publicat al 9 Nou)