La celebració del Dia de la Dona ha tingut expressions d’allò més variades. Déu n’hi do el repertori d’actes de to festiu i cultural programats a Osona i al Ripollès. Xerrades, recitals, poesia, cinema, àpats i gatzara de la sana. Queden lluny aquells temps en què les efemèrides de lluites socials per l’assoliment de drets col·lectius adoptaven un to combatiu. En una època de minves ideològiques i mansuetud generalitzada com la que estem vivint, ja fan prou els que mantenen la flama encesa del record evitant-ne l’oblit.
Invariablement, també, com cada any, gloses a la diada, repetició de vells tòpics del feminisme i algunes veus que van per lliure. Em fixo en aquestes. I em quedo en un parell de propostes reiterades, de signe ben diferent. L’una, sovint signada per dones, segons la qual no cal convertir en diada la vindicació d’una causa tan justa com és la igualtat d’homes i dones i dels drets que se’n deriven; seria, si vostès volen, una actitud pròpia d’un cert feminisme tranquil i integrador. L’altra, en canvi, amb més parròquia masculina, defensa la necessitat de superar una celebració que considera ancorada en el passat i advoca per practicar la paritat a tots els nivells de la quotidianitat; un raonament de lògica binària, postmodern de mena. Un flagell contemporani decanta la balança: la violència masclista. I aquí sí que no hi ha excusa que valgui. Ni en broma.
(publicat al 9 Nou)
No hay comentarios:
Publicar un comentario