Vivim sovint amb el cor partit, entre allò
que pensem i allò que sentim, allò que diríem i el que acabem dient. Ens passem
la vida en permanent batussa interior, procurant que s’entenguin el cervell i
el cor, harmonitzant la raó i els sentiments. Fent un paral·lelisme –salvant
totes les distàncies- ens passa una cosa semblant a l’hora d’encarar la vida en la vessant professional, primer
acadèmica i finalment laboral. Estudiem per aprendre, per formar-nos, per
instruir-nos, convençuts que aquells estudis són el germen de l’ocupació
professional de la nostra vida. Això és el que sovint transmeten els adults
quan aconsellen els joves sobre la via d’estudis a triar, generant, de retruc,
unes expectatives sobre la sortida professional que, a l’hora de la veritat,
costen déu i ajut d’assolir. Tot, òbviament, amb tota la bona fe i a fi de bé
però oblidant, alhora, que la realitat és fluctuant, variable, inestable i, fi
al cap, tossuda. I que per més que ens obstinem a creure que obtenint tal o
qual titulació tindrem garantit un lloc de treball on desenvolupar els nostres
coneixements i ens pagaran en conseqüència, pot molt ben ser que ens haguem de
conformar a trobar una feina que no tingui res a veure amb el que hem estudiat,
ni en especialització, ni en rang, ni en sou. I encara gràcies. El mercat
laboral està supeditat a l’oferta i la demanda i subjecte a uns vaivens
imprevisibles, que s’infla i es desinfla i provoca sotragades.
No escric això per desanimar ningú, ans al
contrari. Ni pretenc que mares, pares i professorat declinin responsabilitats,
ni deixin de fer el paper de mentors que els pertoca i fills i alumnes esperen
d’ells. Ni, menys encara, voldria desmoralitzar la gent jove que tenen al
davant un horitzó, pel cap baix, prou ennuvolat. Ara bé, potser fóra bo, sense
tirar aigua al vi, advertir-los de tot plegat i que anessin prenent consciència
de quin pa hi donen. Animar-los a estudiar ara i a seguir formant-se més
endavant, maldant per no perdre mai el cuc del saber.
I posats a parlar clar, dir-los també que hi
ha moltes sortides professionals a la vida –qui sap si cada vegada més- que no
tenen res a veure amb els estudis superiors. Que hi ha oficis que perviuen,
d’altres que ressusciten de les cendres i algun de nou que treu el nas.
Comencen a donar-se casos, sortosament, de noies i nois molt joves que es
guanyen la vida molt dignament en sectors que experimenten una revifalla, amb
el valor afegit del prestigi social. Hi ha gent ben jove que presumeix de
treballar de cuiner o de cambrer, o que va amb el cap ben alt fent formatge o
pa, per posar alguns casos. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure, pensem
també que tenim mans.
(publicat revista AMPA-IES Roda de Ter)
No hay comentarios:
Publicar un comentario