La publicació de la guia Michelin de la Península Ibèrica (sí, d’Espanya i Portugal) ha tornat a estar els darrers dies a l’epicentre de l’univers gastronòmic. Les estrelles es van cantar en una lluïda festa organitzada per la casa francesa de pneumàtics a Madrid (on, per cert, les estrelles van passar de llarg...). Hi havia autoritats d’alt rang -un ministre del govern central inclòs -, la direcció de la guia en pes i la flor i nata de l’alta cuina; hi faltava Andoni Luís Aduriz, el xef de Mugaritz, la tercera estrella del qual clama al cel, rebel amb causa a qui la Michelin no perdona la seva afecció a la llista dels 50 principals, del britànic Restaurant Magazine que fa la competència a la guia. I com cada any, hem tornat a sentir la cançó de l’enfadós dels que s’exclamen de tanta injustícia.
No entraré en l’anàlisi detallada del perquè de tot plegat. A hores d’ara ja ho han fet abastament cronistes, crítics i gastrònoms de tot pèl. Com més va, més gent hi ha que n’entén de les coses del menjar i menys exclusiu és el terreny dels que filen prim. Apuntaré únicament un parell d’observacions que trobo especialment rellevants.
La primera, la boníssima salut de la guia que ha sabut sobreposar-se a l’embranzida del rànquing anglosaxó aconseguint despertar grans expectatives, captant, més que mai, l’atenció dels mitjans de comunicació i arribant a tothom. La segona, la transcendència que les estrelles segueixen tenint per als restaurants de la franja mitjana i alta. Els que en perden se’n lamenten, saben que és una patacada pel negoci; els que en guanyen n’estan cofois perquè també saben que és una empenta al compte de resultats. Pocs hi renuncien, ningú hi fa ois. Perquè tenir una estrella equival a situar-se en el mapa, perquè per injustos, esquerps, rancis, conservadors i imprevisibles que siguin els inspectors, tots tenen clar que no hi ha cap altra guia o classificació que situï tan clarament a l’usuari respecte a l’estatus dels restaurants.
Vegem, si no, el cas d’Osona. Nandu Jubany ho expressava sense embuts a les acaballes de l’acte, “estem tristos”, deia, “..però l’any que ve serà”, expressant així la decepció per no haver assolit una fita inclosa en l’ambiciosa remodelació del restaurant i l’anhel de seguir lluitant per aconseguir-la. Se la mereixia? Segur que sí, però la Michelin no entén de retorns d’inversió a terminis fixes i potser resulta que ja tenien coberta la quota geogràfica de Catalunya amb les estrelles concedides a Els Brancs de Roses, Les Magnòlies d’Arbúcies i el Lluerna de Santa Coloma de Gramanet, en el ben entès que Barcelona menja a part (i devora).
Però tan greu sap la gasiveria mostrada amb en Jubany com que Osona (on ha mantingut també la seva la veterana Fonda Sala, d’Olost) no sigui avui el que era fa deu anys quan els estrellats eren quatre. Sort n’hi ha que bufen aires de renovació i al costat dels que han aguantat la tempesta a redós puja una florida de gent jove amb ofici, idees noves i ganes d’obrir-se camí.
Publicat a www.osona.com
1 comentario:
Doncs aquest any en el meu cas ha estat el que menys atenció li he tingut a tot el tema... no se si és perque ja sé que ara per ara els tinc fora de pressupost o bé perque cada any acabo sentint i llegint el mateix.
Be, també estava en un event de patrimoni gastronòmic ben xul.lo i aixó em va distreure... heh.
Publicar un comentario