Els germans Roca s’han canviat de casa. Ho han dut tot un tros més avall del Celler, a la Torre, allà a tocar, al mateix barri. Si no fos perquè el salt és tan gran, hauria pogut passar per alt. El trasllat ha estat curt i mut, un dimecres cuinaven i servien al Celler i l’endemà ja ho feien a la Torre. Una estrena sense estridències, discreta, senzilla, sigil·losa. Segurament fent-ho així han transmès el valor que millor els caracteritza i més únics els fa: la humilitat.
Els tres Roca són un deu. No hi ha restaurant que els iguali sota la capa del sol. En saben un niu. Que sigui a la cuina tradicional o la més avantguardista, científica, tecnològica o creativa, en Joan n’és mestre. Que sigui endolcint plats salats, cuinant dolç o transformant perfums subtils en matèria comestible, en Jordi és una espasa. Que sigui aconsellant vins propers i abastables per acompanyar un menú o destil·lant els cinc sentits al voltant d’una copa, en Pitu és el savi. Tant els enalteix l’immens talent professional que exhibeixen, com els honora la infinita humanitat que atresoren.
Els Roca s’ho mereixen tot. Es mereixien transcendir les parets del vell celler on van créixer, adossat a la casa mare que els va veure néixer, instal·lant-se en un marc que els permetés conquerir espai, concebut amb un calculat equilibri entre cuina, celler i menjador, singularment dissenyat, modern i confortable i amb tots els ets i uts que un restaurant d’alta cuina exigeix per major gaudi dels comensals. I sent com és un triangle símbol de justícia, just i merescut hauria estat que la bíblia de les guies, la Michelin, els hagués atorgat l’estrella que fa tres. Tant generosos els uns i tant gasius els altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario