La Judith ens ha deixat

La Judith ens ha deixat. Cada vegada que pronunciem aquesta frase ens envaeixen sentiments incomprensibles de mena, irracionals com són els que emanen de la mort de persones properes. Ens resistim a creure que som finits, que la vida és transitòria, que tot allò que ens sembla important i transcendent ho és relativament, que tot plegat pot esvair-se en un instant, que el mal pas pot ser sobtat. Com el que ha arrabassat la Judith i l’ha dut a deixar-nos de cop i volta.

Judith Oliveras era un exemple d’il·lusió incombustible, de voluntat de ferro, de perseverança i de paciència. No en tenia prou amb la feinada que agombolava carregant amb els fogons de Can Oliveras, a Besalú, i dirigint el Draps, al Barri Vell de Girona, que seguia al capdavant de la Federació d’Hostelatge de Girona, era presidenta de l’Associació d’Hostelatge de la Garrotxa i del col·lectiu Cuina Volcànica i ànima dels Joves Cuiners. Més capacitat de treball impossible. La Judith era d’aquelles persones que no tenia un no, sempre hi era per un cap. Assídua al Fòrum Gastronòmic, inquieta, viatgera i amb set per aprendre i formar-se, va ser artífex de la presentació del web i el llibre del grup a l’edició del 2007 a Girona. Aquest mateix any, va formar part dels escollits pels Joves Cuiners amb qui vam anar plegats a la Fira del Llibre de Frankfurt, organitzant-hi el primer sopar de les Nit Sónar i, al novembre, amb Cuina Volcànica servint l’apoteòsic sopar que Turisme de Catalunya ofereix a la World Travel Market de Londres. I la Judith sempre al mig.

La mort és terrible, és la pena més negra que hi ha, i ens trasbalsa i ens fa sentir fràgils. És, de totes, la injustícia que més impotència ens genera, una sentència inapel·lable. Quan sentim la mort a prop ens costa molt creure que sigui veritat; o potser és la vida que és mentida.

Que la terra et sigui lleu, Judith!

Pep Palau
Oci i Gastronomia
18 març 08