Quilòmetre zero, del camp a la taula

Poder menjar bé i bo, sa i just, és una utopia que, a poc a poc, es va obrint camí i fent-se realitat a territoris d’aquest primer món al qual tan ufanament pertanyem. Apareixen aquí i allà iniciatives per l’esperança que sigui així. La darrera arriba d’Itàlia, país de clars i obscurs pel que fa a bones notícies. La relatava, amb la visió aguda que el caracteritza, Rossend Domènech (El Periódico, 30 d’agost de 2008), català amb residència a Roma de fa anys, boca fi i coneixedor profund de la vida pública italiana. Conversador nat, vaig coincidir amb ell aquesta primavera en un sopar servit per cuiners gironins al claustre de Bramante, un d’aquells espais monumentals bastits de velles pedres silents al bell mig de l’antiga Roma, a tocar del mercat de Campo di Fiori, i em comentava la impressió copsada arran del seu darrer viatge a Catalunya i la dificultat de trobar restaurants on menjar-hi cuina tradicional ben feta i amb productes autòctons.

La bona notícia pren forma a Calàbria i a Véneto on les respectives administracions regionals han dictat lleis per afavorir el consum d’aliments anomenats de “quilòmetre zero”. La iniciativa ha estat promoguda per Coldiretti, una poderosa associació de productors directes que reuneix més de mil associats a tot Itàlia. Les mesures estan directament relacionades amb la necessitat de frenar l’augment de preus dels productes el cistell de la compra, però l’acció dels agremiats ve de lluny i té gruix. Es tracta d’afavorir la compra de productes locals i estacionals no només per optimitzar la relació qualitat i preu per al consumidor i permetre millors marges de benefici per al productor, sinó també per contenir els costos energètics i mediambientals. Xifres a la mà els arguments són aclaparadors: els aliments frescos que mengem recorren 1.900 kilòmetres de mitjana i el seu transport incideix fins a un 30% sobre el cost en el cas de la fruita i la verdura. En moments de crisi econòmica, les raons les han fet seves fins i tot grans cadenes comercials als Estats Units com Val Mart i Whole Foods, que incentiven la venda de productes locals als seus establiments. Els apologetes de la globalització tenen, doncs, més que mai els peus de fang.

Però els arguments econòmics en comporten d’altres. Menjant productes de proximitat no només podem menjar més barat –la gran distribució s’endu fins al 60% de l’import del producte- i contaminem menys, sinó que, a més, vinculem la nostra manera de menjar al territori. Evitem la pèrdua de vincles amb la terra i els establim amb la gent que la cultiva. Sabem el que mengem, reforcem la filera curta dels aliments i vivim d’acord amb l’estil de vida que ens és propi. Som el que mengem.

No semblen per demà lleis com les d’Itàlia a casa nostra, però ho tenim tot per empènyer en aquesta direcció. Podríem començar per demanar a qui ven els productes de la seva horta a la plaça i al mercats municipals, posem per cas, de quina varietat són i d’on venen les patates o els cigrons i si ens diuen que les patates són del bufet o els cigrons del Lluçanès, preguntar d’on és el pagès que ho conrea perquè no ens venguin gat per llebre, tenint com tenim patates excel·lents a Orís o cigrons a la Torre d’Oristà. I podríem exigir que els menús a les escoles s’elaboressin en gran mesura amb productes locals i així mateix als hospitals. Per alguna banda cal començar i per aquí podem. Un altre dia parlarem dels cuiners, que són figues d’un altre paner.

Publicat a El 9 nou Divendres 5 de setembre