El Lluçanès em té el cor robat

Els llocs que guardem a la memòria són els que tenen ànima. Viatgem com mai abans, volem esbojarrats, travessem oceans, però fet i debatut ens queden quatre imatges memorables. Servem, més que res, vivències dels indrets que deixen petja. Ben mirat, sovint són paisatges que tenim a tocar. Territoris humanitzats, paisatges acollidors, gent hospitalària que no deixen indiferent ni permeten al viatger passar de llarg. El Lluçanès és tot això i molt més.

Els convido a comprovar-ho. Prenguin tot el temps que calgui. De Vic estant enfilin la carretera de la Trona, passant per Sant Hipòlit. Giravolts, vistes de talaia sobre la Plana de Vic i conducció confortable. Al capdamunt, l’altiplà flanquejat per miradors santificats: Sant Salvador (de devoció recent) i Els Munts, d’una banda, Santa Llúcia i Sant Martí Xic, de l’altra. I quan Osona és un mar de boira no pateixin que al Lluçanès hi lluu el sol. Si de cas, quatre dies mal comptats, sobretot a la tardor després d’haver plogut, s’hi arrapa la lluçanesa, boira de muntanya, molla i espessa, presagi de temps de bolets que quan n’és any se’n fan a cor què vols. Abunden les pinenques, rovellons, rossinyols i fredolics però el bolet preferit de la gent del país és la llenega, de tacte i sabor delicats i sublims.

I si fos cert allò que etzibà un dia un alcalde vigatà dient que Vic era capital de la Catalunya, el Lluçanès en seria el melic. Té de tot i bo i evoca valors paisatgístics i d’ètica social que són béns escassos i altament preuats. Destil•la un estil de vida que respon, fil per randa, a la filosofia slow, el de viure sense pressa, menjant bo i paint bé. Un esperit que respirem tot passejant pel Sorreigs o per la riera de Merlès, fent estada a Sobremunt (cels estrellats i una calma que enamora) o a Lluçà (record de silenci eixordador, llum de lluna plena, ombra de claustre romànic), a Sant Agustí o a Alpens (no us perdeu la fonda), a Sant Feliu, a Perafita, a Sant Boi (ompliu el cabàs de pa i coca de forner, són una relíquia) o a Oristà (un pagès hi conrea un cigró xic i fonedís que manlleva el nom al poble). I per tot horts vius, aviram que menja sa i xais de pastura transhumant baixant del Pirineu.

El Lluçanès reuneix tots els ets i uts per tenir, diguem-ho clar, categoria de comarca. Té entitat i identitat, personalitat i trets prou diferenciadors. Allunyat del neguit urbanita i dels grans eixos viaris, el Lluçanès reuneix tots els ingredients per presumir de ser un dels territori més serens i tranquils del nostre país. I que duri.

Publicat a la revista Descobrir núm. 158. Juliol 2011