Taules de crisi

La crisi econòmica ha fet canviar molts hàbits. Abans, la taula del restaurant era camp abonat per tancar tractes. Si les taules parlessin ens faríem creus del munt de transaccions que han facilitat. A taula s’hi han bescanviat tota mena de mercaderies. Això sense parlar dels tripijocs de la política, dels acords que s’hi han fargat i dels canvis de cromos que s’hi ha pactat. Les vises de banquers, empresaris i polítics treien fum. Presumir-ne formava part del ritual, l’aparença d’opulència era senyal de poder. Moral a banda, als restaurants triats els anava bé perquè els donava un coixí de feina necessari els dies de feiner. Ara, això s’ha acabat; els de l’hostaleria se’n ressenten i es queixen amb raó. Són pocs els que poden mantenir el ritme. I, per acabar-ho d’adobar, empreses i administració pública requereixen tot el contrari. L’austeritat s’imposa i es porta. Encara que sigui hipòcrita, es tracta de fer veure que tot va malament. I el restaurant a les fosques. Conten les males llengües que en un recent congrés mèdic, determinada indústria farmacèutica donava la consigna de marxar abans d’acabar per no haver de convidar metges a dinar, com feien sempre. La maregassa ha arribat, segons diuen els restauradors, als sopars de Nadal. Sembla que també van de baixa. Un altre costum víctima de la psicosi de crisi que ens aclapara. Sort n’hi ha dels optimistes, dels que posen bona cara al mal temps i dels que segueixen triant la taula per gaudir de la bona cuina. (publicat al 9 Nou)