El tortell, la fava i el rei

Tot canvia a velocitat de vertigen. Le noves tecnologies han capgirat la comunicació humana i han sacsejat hàbits i costums de tota mena. Les modes, la febre consumista i un cert patró cultural dominant de tall anglosaxó, han esquerdat de manera qui sap si irreversible tradicions seculars que semblaven intocables. Ho hem vist amb la collonada de les carbasses escombrant la castanyada el dia de Tots Sants i acabem de viure-ho amb aquesta dèria de penjar pares noels de finestres i balcons per Nadal, tan entranyable com n’era el tió. Res no és com abans, vaja. Una cantarella, també, que sempre hem sentit, com devien haver-la sentit les generacions que ens han precedit. Un sentiment que si no el passem pel sedàs de la raó ens pot fer lliscar fàcilment pel pendent de la nostàlgia malsana i acabar en el cul-de-sac on van a parar els propòsits més carrinclons i les idees més reaccionàries.

Ara arriba el dia de Reis. Podem veure’l amb el got mig buit, lamentar la precoç pèrdua d’innocència de la mainada, el mercantilisme galopant o la poca-soltada de vestimentes i decorats. O guaitar-lo amb el got mig ple, el de la quitxalla que encara s’hi il·lusiona i els d’adults que s’esmercen per fer la festa grossa. Com tota festa tradicional, a la nostra cultura, es viu a taula i la caracteritzen unes menges que fan d’icona. La de Reis és el tortell. D’origen pagà i assimilat pel cristianisme, comú a Catalunya i Occitània, estès per Espanya i França amb diversos noms i versions, no és com el de Pasqua –amb tants ous com anys que té el fillol- ni com aquell de pasta de full farcit de nata o crema, que glossava Pla i que ens recorda que el diumenge és festiu. El de Reis, rodó i buit del mig, és de massa abrioxada, porta farina, sucre, mantega (antigament llard), ous, llet i llevat. Hi ha qui el farceix de massapà, qui hi escampa pinyons  o fruita confitada. I duu entaforats, això sí sempre, el rei i la fava. A qui li toca la figura del rei, símbol de bona fortuna, és coronat, mentre que qui queixala la fava (que vindria a ser el gendre dels borbons) li toca pagar la despesa. Tot i que és de bon fer a casa, a Osona queden pastissers i encara algun flequer i tot que el broden. Destapeu un moscatell o una garnatxa dolça, o si sou de cava, per més que us diguin que no “marida”, preneu-lo sense embuts.

(publicat a Osona.com)