Cues de pansa per a la cuina catalana

Treballo en un sector molt donat als homenatges. Al món de la cuina s’eleven sovint futileses a categoria de virtut o es lloen banalment qualitats pròpies de l’ofici. Aquesta sacralització dels humans em fa respecte i m’angunieja. Altra cosa és la memòria. En recordar-se d’una persona perquè ens ha estès la mà sense tremolar, brindant-nos un suport generós, quan ens hem llençat a projectes innovadors, avançats i agosarats, és de gent agraïda. És el cas del reconeixement que han tingut recentment els d’Osona Cuina envers Miquel Codina pel paper determinant i valent que va jugar quan el grup era a les beceroles i es gestava el Fòrum Gastronòmic. Tot al contrari de la desmemòria exhibida dos dies abans al Palau de la Generalitat pels impulsors de la candidatura presentada a la Unesco per què declari la Cuina Catalana Patrimoni de la Humanitat, amb la remor de fons d’un III Congrés de Cuina Catalana, 20 anys després del segon. Dirigia l’acte el President, hi havia la flor i nata de la cuina i una delegació osonenca. Agraïments, records i raspallades, però cap esment a qui fou, a la dècada dels 90, l’home de la cuina d’aquest país, Llorenç Torrado, que vivia a Cantonigròs. Explorador culte, pensador agut, comunicador de mena, va estar al capdavant d’un grapat d’iniciatives, entre altres la del congrés que fou palanca de l’actual. L’oblit dolós és una actitud mesquina. (publicat al 9 Nou, 24/02/12)