Joviat, 25 anys, de Manresa al món

El dia que Jordi Vilaseca em va demanar de col•laborar en la presentació de la gala de celebració dels 25 anys de l’Escola d’Hoteleria Joviat, no vaig dubtar ni un segon. M’ho demanava en nom propi i en el del seu pare, el fundador d’una de les escoles hoteleres que més han contribuït a formar aquest planter de cuineres, cuiners, mestres de sala i pastissers amb que, a hores d’ara, compta Catalunya.

Conec la Joviat de fa molts anys. Els intercanvis, les aportacions mútues, les relacions de treball han estat múltiples i continuades en el temps. Tothora satisfactòries, enriquidores i gratificants. La imatge de professors i alumnes participant al Fòrum Gastronòmic l’any de la seva creació, el 1999 a Vic –i repetida en les posteriors edicions osonenques - és de les que queden gravades a la memòria. La professionalitat i el rigor, l’entusiasme i la il•lusió amb que la gent de Joviat es lliuraven al Fòrum són incomparables. Són marca de la casa. Hi ha un esperit, una filosofia, un estil, una manera de fer, absolutament inconfusibles i únics.

La presència a la festa dels 25 anys d’una plèiade de professionals de la cuina (entre ells alguns noms que sonen fort) i el suport unànime del sector (liderat per la mítica trinitat que formaven Carme Ruscalleda, Joan Roca i Ferran Adrià) deixaven ben palès quin són els sentiments que l’Escola Joviat genera en el sector. Respecte, admiració i estima.

Els protagonistes principals de la festa eren els alumnes que es graduaven davant les famílies que omplien l’immens pavelló de gom a gom; n’evitaré una descripció ja abastament difosa. Però a part d’ells i dels nom propis de la cuina, va ser una successió de moments entranyables. Ho fou el discurs de Manolo Zarzoso (un dels primers mestres de cuina que va tenir l’Escola), ho fou el de Carme Ruscalleda (parlant en nom de tots els cuiners presents), per citar-ne dos d’entre els més rellevants; però l’actuació estel•lar la van executar, sens dubte, naturalment i modèlica, Josep i Jordi Vilaseca, pare i fill, en un diàleg fluït, sentit, emotiu, engrescador i agraït alhora. I amb un crit de fons guaitant cap el futur que encara ressona: in-ter-na-cio-nal.

Que per molts anys  puguem fer semblants obres amb els mateixos manobres.