Cop al fetge

Aquest 1 de juliol ha entrat en vigor a l’Estat de Califòrnia una llei que prohibeix el consum de foie gras. El periple dura d’ençà l’any 2004 quan grups de defensors dels drets dels animals van aconseguir que es dictés, al mateix Estat, la primera llei en aquest sentit. L’any 2006, era la ciutat de Xicago que dictava un decret prohibint el foie gras als restaurants, amb el conseqüent enrenou i la reacció contrària d’un important grup de restauradors (als que costava 500 dòlars la infracció), amb Thomas Kelleer, cuiner i propietari de dos restaurants tres estrelles Michelin, al capdavant. Al 2008, la pugna entre animalistes i gourmets provoca la derogació de la llei i el retorn a la normalitat gastronòmica.

La treva ha durat quatre anys. Finalment, els devots de la causa animalista s’han sortit amb la seva, imposant les tesis defensades per l’antic governador republicà Arnold Schwanzenegger i pel parlamentari John Burton, impulsors de la campanya, que equiparaven el sistema tradicional d’alimentació dels ànecs d’engreix amb la tortura a les persones.

No seré jo qui encapçali una campanya a favor del consum massiu de fetge gras. Em considero víctima de l’abús que se n’ha fet a la cuina als darrers anys, de la mala qualitat de moltes preparacions, així com de la mediocritat de molts fetges. N’he quedat, francament, embafat.

Tampoc emprendré la bandera de la carn d’animals engreixats i sacrificats, sigui com sigui, costi el que costi. Sense arribar al vegetarianisme, amb els anys, el cos i la consciència et fan tornar carnescèptic; vull dir amb això que un entén que nosaltres i l’entorn, amb menys proteïnes animals, també passem.

Consideracions a banda, però, m’indigna aquest esperit inquisidor que mou el lobby anti-foie als Estats Units. L’antropomorfisme que els duu a comparar l’hipotètic patiment dels ànecs durant l’embocat al sofriment real de les persones torturades arreu del món em sembla poca-solta. M’agradaria saber quants d’ells estenen la bona causa del benestar animal a la lluita contra aquesta xacra de la tortura que és pràctica corrent a països de mig món (començant pel seu).

Els defensors de la cria i engreix d’ànecs pel sistema tradicional al·leguen, per la seva banda, que la morfologia d’aquests palmípedes els estalvia el suposat patiment per la ingestió forçada de menjar. Sigui com sigui, l’acte d’intolerància dels que han aconseguit la prohibició del foie a Califòrnia és doblement pervers. D’una banda, representa un atac al plaer de menjar en llibertat; cadascú ha de ser lliure de triar allò que vol o no menjar i d’eliminar voluntàriament de la dieta aquells aliments que, per qualsevol raó, li semblin perniciosos. D’altra banda, la impostura dels prohibicionistes afecta directament o de retruc l’economia de tota una cadena: des d’empreses que n’han fet motiu de negoci a persones que n’han fet els seu ofici, des dels pagesos que els crien fins als restauradors que en cuinen.

A Califòrnia han arruïnat la família d’un hispà que en vivia des de feia 26 anys; a casa nostra, sense anar més lluny, afectaria de ple pagesos i elaboradors, empresaris i treballadors a l’Empordà, La Selva, el Ripollès, la Garrotxa i Osona mateix. I als gormands del bon fetge gras que en quedarien orfes.