El foc

El foc té un efecte devastador. No hi ha imatge més desoladora que la d’un paisatge cremat. Eixint d’un foc, els arbres, els mobles, les parets o les màquines són meres siluetes tètriques d’allò que eren de viu en viu. El foc consumeix, devora. La desolació que senten aquells a qui ha arrabassat d’una revolada els estalvis o el treball de tota una vida entra de ple en el capítol tràgic dels sentiments humans. És el que deuen sentir a hores d’ara els germans Sosa, en Quico i la Sònia, després que un incendi destruís completament, la matinada del proppassat dia 11, la fàbrica que tenien a Castellterçol, al Moianès, d’on proveïen d’ingredients gastronòmics a cuiners de mig món, d’ençà que fa 45 anys engeguessin el negoci familiar de galetes i gelats.

Altres vegades, el foc s’acarnissa amb el bosc. Un estiu més, com un sino, ja ha calcinat grans extensions de boscúria al Priorat i al País Valèncià. L’amenaça penja com espasa de Dàmocles sobre els nostres boscos. Sense animals que hi pasturin, bruts per la desídia dels que els freqüenten i la deixadesa dels propietaris que consideren que la neteja no és rendible, en anys de sequera estival com aquest, esdevenen polvorins en potència.

Hi ha una dita gravada a la memòria dels que van patir els grans aiguats del Ter, al seu pas per Osona, als anys quaranta, segons la qual “el foc té senyor, que l’aigua no”. I els boscos, encara que no ho sembli, també.

Publicat a El 9 nou