Cada vegada que escolto aquell tòpic segons el qual els llatins vivim al carrer se’m posen els pèls de punta. Més que més en aquesta època de l’any. No és pas que em sembli gens malament de fer vida a fora, especialment a Osona on l’estiu dura quatre dies i a la que te n’adones les terrasses ja han plegat veles i a les set ja és fosc. És gust fer-hi el vermut o prendre-hi la fresca, passejar per la vora del riu o seure en un banc a plaça. Però no tot són flors i violes.
Ho dic passada la revetlla de Sant Joan, abans de la de Sant Pere –que té menys predicament -, tot just encetat l’estiu amb una calor de por. Perquè resulta que hi ha gent que entén l’ús de l’espai públic de tota una altra manera. Són aquells que amb l’excusa de la revetlla et poden eixordar amb els petards una setmana sencera, escampar-los i deixar per terra tota la brossa que generen (capses i bosses de plàstic incloses). Ara l’excusa és l’estiu, com pot ser-ho en un altre moment la victòria de no sé quin equip de no sé quin esport. Són vàndals de carrer. En són perquè l’espai és públic, doncs estic convençut que a casa són primmirats, polits i escrupolosos.
És quan enyores aquelles imatges, que veus anant pel món, d’espais públics nets com una patena, en països on la gent considera que la cosa pública és cosa de tots. Potser sí que són més freds, però hi ha valors que humanitzen les societats. Aquest n’és un.
Publicat a El 9 nou
No hay comentarios:
Publicar un comentario