Pollastres sense pressa

Les dades facilitades per la Unió de Petits Agricultors i Ramaderes (UPA) sobre el preu del pollastre són per fer posar la pell de gallina. Diuen que, a la gran distribució, amb prou feines si els en paguen 2 euros el quilo, mentre que els costos de producció ja estaven, segons les darreres dades del Ministeri d’Agricultura per sobre dels 2,5 euros. Recorden, de passada, que és a les grans superfícies on venen 6 de cada 10 pollastres criats. Alerten, finalment, del perill imminent de tancament de més sis mil granges arreu de l’Estat. El sector està, doncs, en un cul de sac de difícil sortida. Totes aquestes dades fan referència, evidentment, al model de producció agroindustrial imperant. I aquí rau, probablement, l’esca del mal.
Sap greu per als que el pateixen, però el problema no és nou. S’ha donat i es dóna en altres sectors que practiquen un model agrícola que basa la seva rendibilitat en la producció del màxim nombre de quilos de carn en el temps més breu i l’espai més reduït possibles. D’aquest sistema de criar els pollastres ja se’n queixaven fa més de 30 anys gastrònoms com Nèstor Luján o Manuel Vázquez Montalbán i, abans que ells encara, el mateix Josep Pla.
Segons escriu Luján al seu Diccionari de Gastronomia Catalana, el pollastre racional (qualificatiu manllevat al periodista italià Giovanni Ansaldo), o de bateria, “...producte de la ciència i crueltat dels homes, és una de les vergonyes del segle XX”; i acaba, demolidor, afirmant : “per això, abans, el pollastre era menja de festes i ara és la carn menys estimada de tot el mercat”. Montalbán, per la seva banda, a La Cuina Catalana, parlava del “gust de galliner poc ventilat” del pollastre de granja, abans de denunciar “...la conspiració de la producció en cadena d’aviram..” contra la possibilitat d’obtenir animals més saborosos. Pla, per la seva banda, dedica tot un capítol de El que hem menjat als pollastres, on comença afirmant que els “de granja són fàcilment dilucidables, en el sentit que valen ben poc, per no dir res”. Tot seguit, al mateix capítol, el Papa de la cuina empordanesa, tot etzibant mastegots al pagès català escriu una frase rotunda i premonitòria: “massa granges”.
Doncs potser sí que valdria la pena llegir més sovint els nostres clàssics, pouar de la seva saviesa, aprofundir en problemàtiques, com aquesta, ben antigues i evitar quedar-nos en la lloa supèrflua i sabonosa que tan sovint practiquem. S’alegrarien, en aquest sentit, els tres prohoms de la cuina suara citats de veure com neixen, aquí i allà, iniciatives del tot encoratjadores. Nous pagesos que aposten, fermament, per models agrícoles radicalment diferents del dels pollastres industrials. Que demostren la viabilitat de l’agricultura ecològica, criant pollastres a l’aire lliure, en galliners d’espai folgat –com ho eren els de pagès -, que mengen gra biològic lliure de transgènics i que viuen un temps suficient per infiltrar la grassa dins el muscle que hi aporta tot el sabor i adquirir un pes que supera els 2,5 kgs, que el fan apte a tots els usos culinaris. Pagesos com l’Eudald Vila i en Jesús Rovira, de Folgueroles (Osona), el poble de la coca del mossèn. Es diuen ViuBé i formen part d’aquest grup de visionaris del producte local anomenat Osona Terra. Llarga vida al bon pollastre!
(publicat a Osona.com)