L’incendi de l’Empordà ha estat talment devastador que ha adquirit dimensions de catàstrofe, deixant un sentiment de desolació, tant als qui l’han patit de prop com els que l’han seguit a través dels mitjans. Ha motivat, a més, un munt de reaccions d’ajut envers els afectats que mostren l’esperit solidari que alberguem i que emergeix espontàniament davant circumstàncies tan adverses com imprevistes.
L’abast del foc i el seu impacte han posat a prova elements d’índole ben diversa. S’ha elogiat, per exemple, el pla de comunicació desplegat impecablement i constant pel conseller del ram, Felip Puig, que si no fos per la visió barcelonacèntrica del territori - durant les llargues hores que romangué tancada la frontera, es va insistir a recordar que l’únic accés a França era el del Túnel del Cadí obviant, incomprensiblement, les rutes del Ripollès, la Collada de Tosses i el Coll d’Ares- hauria ratllat la perfecció
Un segon element a debat és el de la negligència d’aquells que llancen una burilla encesa o deixen un vidre incendiari al bosc, gestos intolerables que mereixen rebuig i reprovació. Però no podem perdre de vista que els boscos dels país són plens d’arbres plantats sota els auspicis de plans forestals que menyspreaven l’ecosistema natural i sotaboscos deixats de la mà de déu que esdevenen polvorins en potència. Posar, doncs, l’accent sobre la sequera hivernal és atribuir a la climatologia un estat de coses que té causes més profundes i estructurals.
Publicat a El 9 nou
1 comentario:
Avui al matí he sentit un pagès que a la ràdio s'ha queixat que fa dècades els van prohibir les cabres al bosc, que era una manera de netejar-lo ben ecològica -tot i que es podien menjar algun pi acabat de nèixer-... i els tècnics forestals li han donat la raó: s'han pres moltes decisions que cal revisar.
Publicar un comentario