Encara queden pans dels bons

L’etern mite de la modernitat és que totes les coses antigues eren millors. És la nostàlgia del temps passat. Sentim sovint a dir que abans feia més fred o que el pa era més bo. En parlem amb memòria selectiva, sense comparació possible. Sempre hi ha, a l’altre extrem del pèndol, qui va de postmodern afirmant que avui dia, posem per cas, mengem millor que mai. Les dues veritats, en termes absoluts, coixegen.
Agafem l’exemple del pa. Comprem una barra triada a l’atzar. És fàcil que pesi poc, que s’engruni quan la llesquem, que la molla faci boles, i que si al vespre no ens l’hem acabada, l’endemà al matí vagi per a les gallines. Just al contrari dels records del gust fixats a la memòria, que indiquen com ha de ser un pa de veres. Amb sola, de crosta grenyal i cruixent i molla densa, i que, arribat el cas, el puguem menjar sucat amb oli. I tant és cert que avui trobem més varietat de pans que mai, com ho és que de pans tradicionals, senzills i rústics, n’hi ha cada cop menys. Per això celebro que quedin forners com en Xavier Puigsesllosses que de la fleca familiar estant ha estat capaç de fer conèixer Folgueroles ben lluny d’Osona. Gràcies a l’ofici que atresora i a la pensada genial d’haver batejat la “coca del mossèn”, en homenatge a Jacint Verdaguer poeta i capellà que va viure mitja vida desterrat per no saber dir amén. Que així sigui el bon pa.

(publicat al 9 Nou)