28.8.10

Un poble català a la Xina

És coneguda la mania dels xinesos per copiar-ho tot, més que res estris menuts. Ara, però, hi van a l’engròs. Volen clonar pobles sencers. Primer va ser Cadaqués. Després li ha tocat a Rupit. L’un i l’altre han seduït als xinesos. No és d’estranyar. Cadaqués i Rupit són pobles que enamoren. Tenen tots els atributs per captivar el visitant. Hi ha cases antigues ben arreglades, carrers nets i polits, botigues que inspiren confiança, aire pur per respirar, vistes pintoresques per perdre-hi la mirada, olors que deixen records grats i un paisatge que convida al passeig plàcid. Tots els ingredients de l’experiència vital que cerca el viatger d’avui dia. Turisme de les emocions que en diuen els experts.
Els xinesos, en canvi, no hi han vingut per turisme, sinó amb l'objectiu de conèixer a fons el model de poble, escodrinyar-ne els ets i uts arquitectònics i funcionals per mor de fer-ne un, de Rupit, allà enllà de la Xina, a Jinan, la ciutat bressol de Confuci.
Entenc que les autoritats locals se sentin orgulloses que a uns xinesos els caigui la bava contemplant Rupit. Però a mi em costa d’entendre aquest cop de cor sobtat. I que sigui justament al país del món on menys duren els habitatges, que hi construeixin reproduccions de pobles catalans semblant als decorats del Poble Espanyol de Montjuic. La bellesa si és autèntica dura mes que el festeig d’interès fogasser.

Publicat a El 9 nou 27 agost

15.8.10

Lectures d'estiu


Lectures d’agost:

Heus aquí tres llibres de lectura nutritiva per ajudar a fer més agradables els badalls d’estiu. No es tracta de tres novetats, però sí de tres llibres editats en els darrers mesos que permeten una lectura relaxant i substanciosa.

Con la cocina no se juega,
de David de Jorge (Debate, 2010)
Arturo Prados el defineix com un llibre "sic", és a dir sensible, intel·ligent i culte. I Quim Monzó l’interpreta en clau de lliçó de menjar sense tonteries “tecnoescalofriantes”. En un article a La Vanguardia, Monzó feia un elogi del text de David de Jorge, anotant que feia anys que no subratllava tant un llibre, destacant que fos un llibre de cuina, tot desaconsellant que el llegissin aquells que aspiren a triomfar com a cuiners i que no saben fer un ou ferrat, ni un ajoblanco, ni una escudella barrejada. L’article de Monzó va aixecar polseguera i alguns –llegiu la carta d’Apicius- es van veure empesos a treure el santcrist en defensa de la cuina d’avantguarda, creient veure en els propòsits de Monzó un atac a principis sacrosants. Van caure al parany de la provocació. L’article, com el propi llibre, contenen grans dosis d’ironia fina, de sentit de l’humor, de domini de l’escriptura (d’estil i lèxic propis, fins i tot) i, perquè no, de saludable transgressió. L’un i l’altre amb les seves fílies i fòbies, això també, amb una cura molt especial a fer carícies als amics, no fos cas que s’enfadés algú.

La batalla por el vino y el amor, d’Alice Feiring (Col. Los 5 sentidos, Tusquets, 2000)
Robert Parker ha fet estralls en el món del vi, en casos per bé (quan algú surt a la seves guies amb una puntuació alta tira coets), en d’altres per mal. Aquest sistema pervers de les puntuacions –de vins o de restaurants- provoca, tard o d’hora, els seus antídots. La periodista i enòloga novaiorquesa Alice Feiring s’ha entestat a convertir-se en l’heroïna anti-Parker. No és un eufemisme, ho fa a consciència i s’esforça a fer-ho saber. Potser no és la manera més elegant o erudita, però aconsegueix fer prou soroll perquè se l’escolti. La dona, de vins, n’entén. Ho vam poder comprovar al Fòrum Gastronómico Santiago 2010, al febrer passat, on va participar en un Diàleg. Com també vam ser testimonis de les seves formes, no sempre les més comprensives i educades, amb els propis col·legues, enòlegs, sommeliers o cellers gallecs que van obrir-li les portes de pal a pal. Ella va a la seva, com ho prova el llibre. Té know how acumulat, experiència, vins tastats a tot el planeta....i moltes idees fixes. Potser certes, però d’un immobilisme que fa por. Això sí, pot ajudar a somoure principis inalterables, sobretot allà on s’hi aplica amb aquell ironia descarada –cinisme?- que la caracteritza.

Lo que hay que tragar, de Gustavo Duch (Los libros del lince)
Amè, fàcil de llegir i didàctic, Lo que hay que tragar podria ser llibre de text a la Formació Secundària, a les escoles de Capacitació Agrària o a les d’hostaleria. Sense caure en purismes estèrils ni en conservadorismes integristes Gustavo Duch desgrana mil raons per trencar la imposició de les cadenes alimentàries industrials i optar per un consum responsable. Ens alerta de riscos insospitats com la compra de terres per conrear per part de països rics com Japó o Aràbia Saudita a països del tercer món com Etiòpia. O de com les subvencions de la Comunitat Europea han beneficiat les rendes d’Osborne o la Duquesa d’Alba. Ens revela dades esfereïdores: dues terceres parts de la pobresa al món la pateixen aquells que viuen de l’agricultura. I ens adverteix del risc del pesticida que ens empassem quan mengem blat de moro transgènic (del cultiu del qual en som capdavanters).Gustavo Duch ha escrit un llibre per al cap i per al cor, que es llegeix plàcidament mentre fa posar pell de gallina. Un llibre, en paraules d’Eduardo Galeano “d’horror, humor i amor, que “converteix el plom en ploma”. Un homenatge a la terra i al mar. A la terra de la deslocalització sense límit de la cria de porcs, al mar devastat sense fre per les grans flotes pesqueres. Estructurat com una mini-enciclopèdia d’alimentació i política, el llibre resulta un rara avis en el seu gènere, per la claredat dels seus plantejaments, la reflexió i la bellesa dels textos. I una recepta de bon aplicar: val més que no ens empassem allò que ens indigesta.






13.8.10

Vicis i virtuts de l'estiu

La banalitat és el vici de l’estiu. Només cal fer una ullada a les planes especials dels diaris, escoltar la programació de la ràdio o guaitar una estona la tele. Qualsevol diria que a l’estiu el cervell fa vacances. Ens tracten de babaus o volen que ho siguem una mica més.
Mentrestant, res no s’atura. Els centres de poder del món segueixen funcionant a ple ritme. Continua pujant el preu del gasoli, baixant el que paguen als pagesos per la fruita i es dispara el del blat per culpa, diuen, dels focs que abrasen Rússia. Tampoc fan vacances les guerres; hi continuen morint els que hi van a fer el soldat o els que tenen la dissort de viure allà a prop i en continuen vivint els que fabriquen armes o en xuclen el petroli. Ni es banalitza la fam ni s’aturen les causes, a l’estiu, per molta calor que faci. I mentre nosaltres omplim a vessar piscines particulars, a mig món malden per recollir una galleda d’aigua sana. Els problemes existencials mai no són banals.
La lentitud, en canvi, és la virtut de l’estiu. Però en traiem poc partit. En comptes d’empassar-nos mansament tantes dosis d’idiotesa enllaunada, podríem aprofitar el ritme feixuc que imprimeix la calor per a devorar aquells llibres que hem anat apilant durant l’any a la tauleta de nit per manca de temps. I aconsellar que ho faci la gent jove de la casa. Que la –bona- lectura és aliment per al cervell. I tot un plaer.

(publicat a El 9 Nou)