31.10.11

Receptes incomestibles

Tan inequívoc com el títol ho és el seu contingut: Alimentos bajo sospecha. Es tracta del llibre de Gustavo Duch publicat recentment a Los libros del lince. Tot i que el seu subtítol és “recetas para una alimentación inteligente”, no és precisament un llibre de receptes de cuina sinó més aviat de fórmules encunyades pel sistema agroalimentari global de les cal fugir com gat escaldat de l’aigua tèbia. Gustavo Duch ja ens té acostumats al gènere. És un lluitador incombustible contra un model alimentari que està abocant el planeta al suïcidi. La producció d’aliments en règim intensiu, el monocultiu de varietats (la soja a l’Argentina, el blat de moro als USA, etc), l’ús indiscriminat de productes de síntesi, la proliferació de cultiu d’aliments transgènics o l’aplicació de nanotecnologia per a la modificació del gust i la conservació de productes frescos, són alguns dels eixos temàtics amb que Duch desgrana la seva implacable crítica al sistema agroindustrial que domina el món. Molts recordareu el Diàleg “Agroecologia, cuina i sostenibilitat” en què va participar Gustavo Duch juntament amb Bet Font, Helen Groome i Fermí Puig al Fòrum Gastronòmic Girona 2011. Una sessió d’aquelles per emmarcar. Doncs, bé, sis mesos més tard Duch no afluixa. Amb títols tans suggerents com “la salud empieza en el plato”, “nuevas recetas incomestibles”, “los piensos que nos alimentan” o “no me la trago”, pentina la terra i denuncia sense embuts els que són l’esca del mal. Per acabar, ofereix un seguit d’adreces on line on ampliar informació, com www.sobiraniaalimentaria.info, www.notecomaselmundo.org, www.somloquesembrem.org, www.slowfood.es, www.laviacampesina.org, entre d’altres. Perquè encara la cuina estigui d’enhorabona, el món no és un jardí de roses. O dit d'una altra manera: no és bo ni just tot el que va al plat.

21.10.11

Bolets sí, però d'aquí

Mentre un nou temperi d’indignació passatgera agita els carrers de mig món, una inquietant calma estival continua ocupant la tardor. Hi ha una secada que fa feredat, el termòmetre només baixa a la nit per enfilar-se de dia, les platges segueixen obertes i les terrasses plenes de gom a gom de gent prenent el sol. I els boscos, és clar, eixuts i assedegats. Si no s’afanya a ploure, coincideixen micòfils i boletaires de tota la vida, no collirem bolets ni per mal de morir.

 La terra necessita aigua, però encara que plogui, faltada de saó com n’està, hi haurà pocs sòls capaços de produir la humitat que demanen la majoria d’espècies per trobar-hi condicions favorables al naixement del fong. Tot sembla indicar, a hores d’ara, que la precoç bonança del juliol va ser una mala astrugància d’una de les tardors més minvades de bolets que es recorden els últims anys.

 Mentrestant, com si res no fos, seguim trobant bolets als colmados refinats i a les cartes de molts restaurants. Em sembla important -sempre ho he cregut així- que la cuina reflecteixi el calendari de les estacions, respectant els cicles de l’agricultura i la recol•lecció de fruits dels boscos. Que sigui de l’estil que sigui, creativa o tradicional tant se val, ofereixi plats que transmetin el temps de cada cosa.

 Si apliquéssim aquella sentència que llançava Josep Pla quan afirmava que la cuina de cada lloc havia de ser “el paisatge posat a la cassola”, hi hauria poques cases de menjar que superessin la prova; potser en faríem un gra massa, no cal. Però sí que els podríem demanar, almenys, aquell punt de rigor necessari, dipositaris de la nostra confiança i prescriptors de capçalera com són avui els cuiners, i que ens advertissin quan allò que posen al plat no ve del bosc proper sinó de la Conxinxina.

 I el que és més gros, continuen proliferant, aquí i allà, les festes dedicades als bolets. Ara sembla que cada poble, igual que té poliesportiu i polígon industrial, ha de tenir la seva fira. I els bolets, bojos com ens fan tornar a tots plegats, s’han convertit en tòpic fàcil i recorrent.

 Si volen que els digui la veritat, ho trobo excessiu i no li acabo de veure la gràcia ni el sentit comprar bolets a Mercabarna procedents de Turquia, Ucraïna o la Xina, per omplir com sigui els cistells figuratius. Dubto que ajudi gaire a la promoció de cap activitat, agrícola, silvícola o culinària en l’àmbit local. És com si els catalans visquéssim permanentment aferrats a un país de betlems i pastorets.

Publicat a www.osona.com

Una biblioteca en perill

La cultura està d’hores baixes. No és pas que sigui un tema que acapari habitualment l’atenció dels governants, però, certament, tan avall com ara no hi havia estat mai. Sense anar més lluny, quin és el Conseller de la Generalitat que menys surt als diaris? En Ferran Mascarell, el de Cultura. I per què, si és un home amb idees, discurs i capacitat de gestió, reflexiu, culte i cultivat, a més d’amant de la bona taula, com ha de ser?. Doncs perquè es dedica a la cultura. I això, noi, avui no ven. Ans al contrari, si a un polític voleu posar-li en safata una decisió d’aquelles de bon veure, proposeu-li invertir en equipaments culturals. Ho argumentarà dient que ara no toca; que amb les retallades i la manca d’ingressos no hi ha diners i que si d’alguna pot prescindir el municipi amb la crisi que hi ha és, posem per cas, d’una biblioteca.

 A Manlleu ara s’hi troben. Resulta que hi havia un projecte de construcció d’una biblioteca nova, que s’han aconseguit un parell de subvencions que sumades sufraguen la meitat de la inversió i que encara se’n pot esgarrapar una altra que gairebé cobreixi les tres quartes parts del pressupost. Però es pot deixar perdre si l’oposició en pes s’hi nega. Diran que el poble té altres necessitats (només faltaria, això sempre!), i fins i tot algú pot arribar a dir que amb això d’Internet avui la gent no llegeix. I pel camí s’haurà perdut un dels espais que més humans es fan: el racó de la lectura silent.

 Publicat a El9nou

7.10.11

Farmàcies en guàrdia

El desgavell de la salut pública sembla lluny de tocar fons. Retallades als pressupostos dels hospitals, Caps tancats de nit, metges i personal sanitari amb sous i drets minvats i ara, per acabar-ho d’adobar, patacada a les farmàcies. D’entrada sobta, costa de creure que un gremi tan pròsper les passi magres. Estàvem avesats a veure els apotecaris com uns privilegiats. Eren, per dir-ho d’alguna manera, la nena mimada del comerç. Menjaven a part. Tenir una farmacia –pensaven molts- això sí que era un negoci. Notaris a banda, estanquers i farmacèutics han estat els únics comerços que han gaudit d’una molt favorable regulació del mercat, adaptant la seva oferta a la mida de la demanda. El somni del botiguer era de poder competir en les condicions que ho feia la farmàcia. Tenint un públic captiu garantit i dispensant un producte de primera necessitat. D’uns anys ençà, però, hi hagut esquerdes que han anat a més. Si l’aparició de medicaments genèrics va ser una primera sotregada, el retard en el liquidació de receptes de la Seguretat Social sembla que és l’estocada. Probablement tenen raó els que diuen que aquest era un sector que estava molt ben avesat, que les farmàcies havien perdut l’essència de l’apoteca per esdevenir supermercats de culte al cos i que totes els ponien. I que no són els únics que han d’esperar a cobrar a 60 dies (molts ajuntaments paguen d’un any per l’altre). Així i tot els fets són preocupants. Sobretot perquè si van mal dades a qui acabarà tocant el rebre será als últims de la fila. Als que s’han de refiar de la caixa comuna tot just per anar tirant. Aquest era el primer dels graons inamovibles de l’Estat del benestar. Més avall hi ha la pobresa, que n’hi ha i força. (publicat al 9 Nou)