21.5.10

Cuiners que aposten per la cultura gastronòmica

Sembla que d'una vegada per totes superarem el debat sobre la conveniència o utilitat dels congressos gastronòmics. Sempre m'ha semblat un debat estèril i poc útil. Des que vam crear el Fòrum Gastronòmic a Vic al 1999, han sorgit múltiples iniciatives inspirades en el nostre model. Algunes plenament consolidades, d'altres intentant-ho, i unes quantes que no han sobreviscut (l'intent de plagi del fòrum vic, Toulouse, etc). Res que no passi en altres camps de l'oferta gastronòmica: hi ha restaurants centenaris i d'altres que obren i no se'n surten. El debat, per tant, no és aquest. El temps passa i el mercat tria. Una altra cosa seria debatre si caldria o no dir-ne congressos als diferents esdeveniments gastronòmics.
Hi ha, però, en aquest pas evolutiu del temps, nous fenomnens que s'incorporen. I sumen en la mateixa direcció: la de promoure la cultura gastronòmica. Diverses iniciatives de cuiners abunden en aquest sentit i ens donen la raó. Andoni L.Aduriz organitzant Diálogos de Cocina, Santi Santamaria amb cursos temàtics al seu restaurant (per cert, manllevant el nom encunyat per Aduriz), Nandu Jubany organitzant en un dels seus espais trobades amb experts, o Olivier Roellinger que organitza del 22 al 24 de maig a casa seva, a Bretanya, unes jornades de cuines, mar i lletres, que tenen tots els ingredients de la seducció gastronòmica: Michel Bras, Erik Orsenna, Claude Villiers, Elisabeth Vallet, ...
Podrem seguir debatent tant com vulgueu -de si la cuina és art o cultura, o...-, però aquest moviment denota un bon moment de salut per la cultura gastronòmica.

Vaga blanca a les escoles del Lluçanès

Hi ha expressions que comencen fent gràcia i acaben fent fàstic. Qui més qui menys ha participat en una pluja d’idees, procura gestionar el temps i malda per optimitzar recursos. Si parles sovint en aquests termes sembla que siguis qui sap què i més encara si les xampurreges en anglès. Tant poc com costa parlar bé i pla. Ara, per exemple, tothom retalla pressupostos. Ho fan les economies domèstiques, les empreses, les institucions grans i els ajuntaments, per petits que siguin. Tots a fi de bé, és clar. Aquesta setmana ha tocat el torn a les anomenades Zones Educatives Rurals (ZER). Sant Boi de Lluçanès, Perafita, Alpens i Santa Eulàlia de Puig-oriol, al Lluçanès, en conformen una. Es veu que des del Departament d’Educació els han cridat d’amagatotis, per separat, per anunciar-los que els reduïen una part dels mestres d’Educació Especial amb l’argument d’optimitzar recursos. Mestres i alumnes han iniciat una vaga blanca als centres (tots vestits amb peces blanques però sense deixar de treballar ni estudiar), d’innocents que en són i d’en blanc com s’han quedat. Estalviar en una de les franges més delicades de l’ensenyament com ho és la dels alumnes que mereixen educació especial sembla excusa de mal pagador. Les retallades de serveis bàsics solen passar factura a les eleccions. Però més enllà del màrqueting polític, mesures com aquesta són regressives i afecten la qualitat de vida escolar de qui més ho necessita.
(publicat al 9 Nou)

12.5.10

La meva peixatera

El món és com un gran supermercat. Vas per la carretera, t’atures a reposar benzina i puges al cotxe amb una barra de pa calent. A la fleca venen coca- coles i altres llaunes. A la farmàcia perfums. A la polleria gra cuit. I a l’híper et vesteixen de cap a peus i, si bades, t’afaiten. No ve d’un pam. Entenc que aquest desori ja ens va bé, vivint com vivim, amb horaris poc saludables i tan belluguets com som. També comprenc que tothom es guanyi la vida com pugui i que el comerç no tingui fronteres. Una cosa no treu l’altra. Però a mi, si volen que els sigui franc, aquest sistema de comprar no m’acaba de fer el pes.
M’agrada molt més comprar allà on toca, perquè qui millor coneix el producte és qui n’ha fet, del seu comerç, ofici. O, millor encara, si podem a qui el produeix. Alguns restaurants, fidels a aquest principi, indiquen a la carta el nom dels seus proveïdors de matèries primeres. Ho fan, per citar-ne un parell, a Ca l’Ignasi, de Cantonigròs, i al Calitxó, de Molló, i és una tendència que s’escampa i progressa.
M’agrada comprar el pa –grenyal i flonjo- al forner que ho sent, la llonganissa –de Vic- a qui respecte la recepta original, la verdura –ecològica, si pot ser- als hortolans que menen la terra, el peix –de la Costa- a la peixatera que va a la llotja. I el cabells que me’ls talli la perruquera –o el barber, si voleu. La confiança no té preu i ve de gust.

Publicat a El 9 nou