19.6.09

Torna l'ovella ripollesa

Perquè creguem en la bondat d’elements que tenim a casa cal que ens ho diguin els de fora. Tan se val que sigui un plat de col i patata o un tall de carn, un cuiner, un forn de pa o un restaurant. Fins que no arriben els visitants del cap i casal o un savi del gremi dels bocafins i en lloen les virtuts i la paraula esdevé opinió publicada, d’aquells productes o plats en menjàvem ben bé per esma i no ens feien ni fa ni fum. Més val tard que mai, però, i així és com aquests viatgers del gust han propiciat que la feina perseverant i la ferma voluntat de pagesos i cuiners es vegin recompensades.
Fixem-nos, posem per cas, en l’oferta de carns d’alta qualitat que estan traient al mercat en els darrers temps els ramaders del Ripollès. Han aconseguit revifar la cria de poltre i posar, de passada, amb l’ajut d’un admirable grup de restauradors –els de Les Cuines de la Vall de Camprodon- aquest trosset de país al mapa culinari de Catalunya. S’estan sortint amb la seva els del vacum amb la vedella, emulant als qui a l’altra costat del Coll d’Ares llueixen la rosada dels Pirineus. I, finalment, estem assistint a una seriosa recuperació de l’ovella ripollesa, amb la presència de ramats que s’estenen Ripollès enllà, a Osona i la Garrotxa, i arriben fins l’Empordà.
Ja era hora que hi torni a haver per triar xais lletons o més fets, criats a prop de casa i de raça autòctona i no pas vinguts de les Antípodes, de carn rosada i tendre i a punt just de gras bo. I que gaudim d’una de les millors llets d’ovella, ja sigui per beure sola, o presa en iogurt o recuit. I poder-nos delectar amb uns formatges serrats de pastor que mai no hauríem d’haver perdut.

7.6.09

Més peps que mai

Els èxits assolits enguany pel Barça han originat un estat de felicitat col•lectiu difícilment abastable per cap altre motiu. Com tot fenomen de masses ha generat una veritable mitomania al voltant dels subjectes de la gesta heroica; un reguitzell de càntics i símbols canalitzen l’espiritualitat del fet i el futbol actua amb força com una de les religions laiques de la societat postmoderna. Per uns dies, la crisi econòmica i els problemes quotidians rebaixen intensitat i es dilueixen en el fervor de les misses blaugranes i processons multitudinàries oficiades a tort i a dret. I com en tot miracle apareix un sant, i es diu Pep. I no sé què m’hi jugaria que d’ara endavant no només augmentarà la natalitat, com passa sempre que hi ha ambient d’eufòria o quan plou a bots i barrals, sinó que apareixeran nadons de tots colors que es diran Pep.
Pep és d’aquells noms que van tenir una època (és sabut que a més d’ases, de Joans i Joseps n’hi havia a totes les cases), però va caure en desús. Aprofitem l’avinentesa per recuperar-lo! Si sou dels que us voleu canviar el nom, només us calen els certificats d’empadronament i naixement, vuit documents oficials (el rebut de l’aigua o una multa) en què hi aparegui Pep, l’original i una fotocòpia del DNI i del llibre de família, i dos testimonis que donin fe que heu nascut per dir-vos Pep. Jo ja m’hi he posat.

publicat al 9 Nou

Obres sense fi

Aquest dimarts m’ha costat dues hores anar de Vic a Barcelona. Hi havia obres, moltes. N’hi havia a la recta de Tona i fins als Hostalets. No és pas que hi hagués molta gent treballant-hi, però els senyals obligaven a circular per un sol carril. Tot seguit començaven les de Centelles –les úniques, en sentit ascendent, que advertien les notícies de tràfic. Quan et feies pagues que s’havien acabat, reapareixien els cons al Figaró, i eixint del túnel, fins l’alçada de La Garriga. La doble via durava poc, a l’Ametlla hi ha un tram que va per llarg. D’aquí endavant, les aturades eren les habituals de l’autovia a Parets per l’efecte coll d’ampolla propi de l’acumulació de vehicles en via ràpida. A l’autopista, per no ser menys, també n’hi ha un tram. Arribant a Barcelona, la cançó de l’enfadós de les rondes i la fesomia de la ciutat en obres.
Tot plegat després que, fa un parell de setmanes, s’anunciés oficialment, a bombo i plateret, la finalització de les obres de la C17. Una presa de pèl en tota regla, vaja. Comentant la jugada amb gent viatjada, ens ve al cap la imatge de carreteres en obres a la nit, a països veïns i civilitzats, a França o Itàlia sense anar més lluny. Ben al contrari d’aquí on les obres s’executen en horari comercial, el mateix de les botigues i els bancs, vaja. Tan a prop que tenim la Champions i tan lluny que estem d’Europa. I de Barcelona.

2.6.09

Els Pescadors

Llançà forma part d’un tram de costa, brava, brava de debò. Per qui hi vagi de les grans ciutats estant, de Barcelona o Girona mateix, arribar-hi sembla lluny. És la sensació que solem tenir quan, després d’un camí llarg aterrem a llocs carregats d’autenticitat. Els poblets del nord de la Costa Brava, a tocar el Cap de Creus, quan ja s’acaba comparteixen aquest punt que els fa especialment atractius. És com si aquí encara poguéssim retrobar-nos amb velles estampes cobejades de temps perduts i gaudir-ne a rellotge parat. Llançà té paratges marins feréstecs, cales inconfusibles, platja i moll característics i una Llotja on encara descarreguen peix salvatge diàriament barques que pesquen a mar obert. D’aquí ve que hi hagi també restaurants com Els Pescadors.
Ocupa el lloc d’una antiga taverna que la família Fernàndez-Punset va comprar fa més de trenta anys i ofereix una cuina que, sense estridències ni pretensions ha anat evolucionant, lentament i progressiva, fins agafar la fesomia actual. Qui duu avui el timó als fogons és el fill, en Lluís, que després de fer estada en cases de renom s’ha atrevit a menar tot sol el vaixell. La carta d’Els Pescadors és de sota, cavall i rei. És el missatge que transmet el propi espai, clar i obert a primera línia de mar, al bell mig del port vell. Aquí s’hi respira mar, et dius quan hi entres. I a fe que si et deixes guiar per aquesta impressió no t’erres. Triïs closques o marisc tot serà de primera, viu de fresc com és. El gènere ve, majorment, de la Llotja, i es nota. Si no teniu una gana que us alci, podeu picar uns platets d’allò millor que hi han trobat a la tarda i reservar-vos per fer de plat fort un suquet com els de sempre –no us perdeu el de llagosta quan n’hi ha-, o bé un arròs, d’espardenyes si n’hi ha, per fer-ho senzill. Si aneu de clàssics i trieu primer i segon, deixeu-vos cantar el peix i no perdeu l’ocasió de compartir un rom o un sant pere, o endrapar algun peix de roca, una lluerna o un panegal, posem per cas. En Lluís els deixa al punt. Si sou més de vida i el temps us acompanya obriu-vos a propostes més contundents, i endinseu-vos al món nostàlgic i nostrat dels mar i muntanyes. I aquí m’aturo.
El servei no desmereix la cuina, ans al contrari la dignifica i la fa més gran. L’oferta de vins és adequada a la cuina, a la terra –estem a l’Empordà més alt, a tocar vinyes de garnatxes velles i cellers de vins nous i naturals- i als temps de crisi que fan guaitar els preus amb lupa. Al llevant de taula, superades postres i llepolies, preneu-vos temps per assaborir, cafè enllà, mentre la feu petar, mulleu-vos als llavis amb algun dels molts espirituosos que donaran a la tertúlia l’aire càlid que mereix i tenia abans de les lleis seques, certificant de passada que als Pescadors s’hi menja i s’hi beu com sempre, amb joia i bonhomia.

(publicat a Oci i Gastronomia, juny/09)