23.9.11

Un mercat que dóna gust

Acusem sovint els polítics de falta d’audàcia, de no tenir dallonses a l’hora de prendre decisions, de tant com s’ho rumien, sovint, acaben encallats; per por d’equivocar-se, de no agradar a tothom, de sacsejar interessos o consciències, amaguen el cap sota a l’ala, tiren pilotes fora i deixen pels que vindran les decisions més arriscades. Per la mateixa raó, doncs, que és bo criticar les actituds porugues, és just elogiar les decisions valentes quan hi són.

A Manlleu, aquestes van per parelles i arriben quasi plegades. Una és la construcció del pàrquing sota la Plaça amb la interdicció de circular-hi vehicles inclosa, que li ha costat al darrer ple a l’alcalde el clatellot de tota l’oposició en pes; l’altra és l’edificació del nou mercat municipal. Dos equipaments dels grans.

Fixem-nos en el flamant mercat municipal que s’inaugura oficialment aquest divendres coincidint amb la Festa del porc i la cervesa. És un mercat a l’alçada dels millors. Tant avantguardista com els que s’han remodelat a Barcelona mateix. Pioner a Osona, el Mercat de Manlleu mostra un model a seguir. Obert, lluminós, diàfan, clar, espaiós, confortable i atractiu. Les parades fan goig, la mercaderia llueix. I els comerciants s’esmercen a renovar l’oferta per mor d’estar a l’alçada de les circumstàncies, ser competitius i guanyar-se la vida. I el barri de l’Erm que, pas a pas, va canviant de fesomia, que no és poc.

Publicat a El 9 nou

14.9.11

Osona Terra trepitja ferm

 En un sopar de presentació dels productes d’Osona Terra a La Quadra d’Espinelves, la vigília d’aquest Onze de Setembre, Urbici Escudé, un dels membres fundadors del grup, recordava als assistents en la seva intervenció que sense innovació no hi ha futur. Renovar-se o morir, com diria aquell. Ho diu un productor d’embotits que ha entrat de gran al ram, que té una visió comercial i un sentit d’empresa gens habitual i un esperit de país fora del comú. Que provenint de la banca ha sabut arromangar-se per fer botifarres i llonganisses i amb la cartera sota el braç ha traspassat fronteres aconseguint la lloable fita de situar embotits d’Osona al cor de Londres.

Els petits productors estan sovint orfes de models, els falten nous patrons a seguir, bé sigui perquè la seva activitat no tenia antecedents, bé perquè els del propi gremi caduquegen. En aquest sentit, l’“associació de pagesos, artesans i oficis de boca” -com es defineixen ells mateixos- Osona Terra suposa una alenada d’aire fresc i va camí d’esdevenir tot un referent. Tenen uns plantejaments, uns objectius i una estratègia coincidents amb els que van agombolar, ara fa una dècada, els restauradors d’Osona Cuina. Creuen en l’ofici del que viuen, breguen per oferir qualitat i vinculen la feina a la terra. Avançats als temps, aquells cuiners ja apostaven pel producte local, per això que avui s’anomena “quilòmetre 0”. El temps, però, no passa en debades i els col•lectius, com les empreses, s’han de renovar, cercar nous reptes, tenir noves il•lusions, incorporar sàvia nova, rejovenir-se, vaja. Si no ho fan van a menys, perden petja, deixen de ser competitius, carrinclonegen, i, a poc a poc, llangueixen i moren.

És de cabdal importància que els productors d’Osona Terra, a la vegada que transmeten el missatge als del seu sector (ramaders, cansaladers, forners, formatgers, cervesers, ratafiaires,...), fent-los veure la necessitat d’innovar que tenen avui aquests oficis del gust si no volen ser engolits pels monstres de la indústria alimentària que s’ho cruspeixen tot, pensin també en la dinàmica renovadora del propi grup. Fomentant sinèrgies amb altres sectors, engegant iniciatives com l’apropament als comerciants de CentreVic i al propi mercat dels dissabtes. I obrint les portes a altres artesans que sentin com ells el mateix amor a la terra i a la feina ben feta.

9.9.11

Preguntant s'arriba a Roma

Parlant l’altre dia amb l’alcalde de Folgueroles, Carles Baronet, sobre la marca de prestigi que té el poble gràcies a dos fets tan diversos com haver estat bressol del poeta Verdaguer i de la coca del Mossèn, comentàvem com n’està de malament la senyalització en aquest país. Mentre lliuràvem els premis a les millors coques populars i la Coca d’Or a l’Oriol Rovira, li deia que podia sentir-se ufanós de governar –i amb majoria- un municipi amb tan bon nom. Amb un nom tan gran i uns senyals tan esquifits. Per trobar-hi, si no ets del tros, vas venut. Transitant per l’Eix dels camions, si no hi saps, passes de llarg. Em diran que al seu poble també passa. No ho dubto. Recordo com si fos ara el pols que vaig mantenir anys enrere amb els de carreteres quan, regentant La Rectoria, intentava sense èxit que em deixessin posar un trist rètol indicatiu del restaurant, aïllat del món per les obres de supressió dels revolts d’Orís. La sensació que solem tenir, en aquests casos, és que això, fora d’aquí, no passa. Sobretot en tornant de vacances. Duem gravada a la retina aquella imatge d’un bosc espès Navarra endins, un llogarret perdut a la França profunda o una casa de pagès on venen verdures de l’hort al nord d’Itàlia, anunciats a bombo i plateret de la carretera estant per facilitar-nos-hi l’accés i posar en valor, alhora, elements del patrimoni natural o cultural del lloc. A Catalunya, en canvi, els amaguem. I ens cal saber geografia i història per arribar com aquell que res a Viladrau, a Vidrà, a Lluçà, a Espinavell o Setcases, posem per cas. Preguntant s’arriba a Roma, però senyalitzant-ho s’hi arriba abans. (publicat al 9 Nou)