20.7.09

De porc i de senyor

Diuen que contra gustos no hi ha res escrit. Així, qui ha plantificat aquella nova escultura davant del Sucre la deu trobar d’una bellesa taumatúrgica i a mi m’esparvera quan la veig. Trobo que s’ha lluït. Em costa entendre l’origen de l’encàrrec, quina pelegrina idea li devia imbuir a l’artista perquè acabés engendrant aquella escena. Es tracta d’un senyor alt, ben plantat, mudat, abillat amb abric llarg, que duu un porquet als braços. Ves per on! Té un posat d’home ric, de burgès d’aquells d’abans, de senyor vaja, gronxant un porcell com si fos un infant abandonat, portant-lo a dida, a plaça a vendre o a l’escorxador, no ho sabem. En cap cas no és un pagès, ai ca!

Entesos, contra gustos no hi ha res escrit, però no és el mateix el jardí de casa que l’espai públic. Ho reconec, no m’entusiasma aquest tipus d’escultura pública. Tret d’algunes que sí ho són, de belles, i estan ubicades en indrets triats, s’integren al paisatge urbà i l’humanitzen, la resta em costen. Com ara aquesta, o la d’aquella pagesa amb cistell amb la que t’hi entrebanques arribant a la Plaça dels Porcs, que sembla obra del mateix ideòleg. Se m’acut, si se n’atipen, que les arrenquin i hi plantin un auró, posem per cas, que és un arbre de bellesa contrastada, humil i escàs, ombrívol a l’estiu i capaç de suportar l’hivern vigatà i unes quantes generacions de governants. I és que de porc i de senyor...

Publicat a El 9 nou Divendres 17 de juliol


9.7.09

Ramon Freixa a Madrid

Ramon Freixa s'ha traslladat a Madrid. Ho ha fet de la millor de les maneres imaginables en el pitjor dels moments possible: en plena crisi del fatídic 2009 i just quan la calor expulsa el públic urbanita cap a patis i terrasses. D'això se'n diu coratge, tenir clares les idees, apostar per valors segurs. El primer actiu del grup es queda a casa, el Freixa Tradició, el pare als fogons recuperant plats que tornen i ascendeixen. Els altres són assessoraments amb marca a l'Actual a Barcelona i en dos establiments d'Austràlia, el darrer és primícia i s'obre camí al cor de la Costa Brava, concurs guanyat a la butxaca.
I a Madrid? A Madrid alta cuina que és un bé escàs, en via d'extinció segons vaticini d'analistes fins i cuiners avançats. En temps de mínims, retalls i rebaixes, al Freixa de Madrid, maximalisme, com diu ell mateix. Menys la capacitat (35 comensals), tot és màxim. L'espai, la cuina i el servei. El menjador destil·la sumptuositat, elegància, luxe que no embafa, ufana amplitud; remarcable la vaixella. El servei atent, eficient i, sobretot, professional, com pertoca a un restaurant d'alta cuina. La carta combina propostes de cuina tradicional catalana revisitada -degudament assenyalades-, clàssics del propi Freixa -d'aquell play food que tant li agrada- i plats creatius de la temporada que ve. Una carta harmoniosa i equilibrada, virtuts que l'edat professional -en Ramon és un grandíssim jove- han anat assentant i consolidant i establint-ne un estil que ja li és propi.
Aperitius que estimulen la gana, com cal, destacant-ne el cucurutxo de xoriç. Amanifa fresca i seca en dos serveis i presentacions, un compendi d'imaginació refrescant. La seva hamburguesa d'ànec amb gelat de mostassa verda, un clàssic infal·lible. Crema-sopa de porros i germinats, lleugera, amb un contundent ou ferrat de rovell saborosíssim. Roger amb ruibarbe, genuïnament mediterrani. I garrí confitat, amb endívia cuita en carbó i cirera, melós i cruixent, evocant la memòria dels grans plats de porc que deixen petja (aconsello prendre'n un de sencer). De postres, és sabut, el "tot xocolata" és el marc i el contingut de l'univers dolça d'en Freixa. 
Madrid acull la proposta d'una oferta que en va coixa. Per molts anys Ramon!

5.7.09

Via lliure als transgènics

 
No resulta fàcil opinar, amb solvència, sobre qüestions que afecten la producció d’aliments al planeta, en un món on milions de persones pateixen fam o malnutrició fruit dels desequilibris i les injustícies. En aquest sentir, durant molt temps vaig trobar excessiu elevar el tema dels transgènics a la categoria de les “causes justes”. Em semblava perillós atorgar-li més importància de la necessària i focalitzar-hi obsessiva atenció. L’evolució de la situació, però, a nivell mundial, d’una banda, i al nostre país de l’altra, em mouen a tornar-ne a parlar.
El Parlament de Catalunya acaba de tancar la porta al debat sobre els transgènics. La recollida de signatures per instar les autoritats a aturar la progressió dels cultius de transgènic ha tingut ha topat amb la negativa d’una majoria de grups parlamentaris que evitant el debat han legitimitat, de retruc, l’extensió de cultius de varietats vegetals genèticament modificades. Permetent, per anar al gra, l’extensió del cultiu de blat de moro Bt patentat per Monsanto, del que Espanya concentra el 75% de la producció, i del que Catalunya és líder en plantacions. Via lliure, doncs, als transgènics i sans i estalvis els interessos de la multinacional que patenta llavors a tot el món.
No sé quin estrany instint pervers habita en la classe dirigent d’aquest país perquè sempre haguem de ser líders en decisions retrògrades. La por? La ignorància? La submissió als interessos de les grans multinacionals? Potser una mica de tot. Acostumem a ser els més aplicats en mesures conservadores i ho presentem com si fos un senyal de progrés. Independentment de la maldat intrínseca o no de les plantes amb OGM, no sembla que abonar el camp als potentats de l’agroindústria sigui la mena d’estratègies que més afavoreixin la recuperació d’una agricultura tant i tant malmesa. Mentre diversos països de la Unió Europea (Alemanya, Àustria, Grècia, Hongria) i fins i tot Canàries, Astúries i Euskadi dins l’Estat espanyol, n’han vetat els cultius, part de la classe política catalana aposta per seguir-ne sent capdavanters.
Al•leguen els defensors de tal decisió els vist-i-plau del que eufemísticament s’anomena comunitat científica. Tampoc entenc, aquí, la postura que adopten alguns dignes professionals de la ciència, que defensen els cultius transgènics utilitzant arguments pèrfids com el que pretén igualar l’evolució de les espècies a les patents de Monsanto (llegiu el llibre “El mundo según Monsanto”, Marie-Monique Robin, ed. Península). És acomodament a la poltrona ? O és fariseisme interessat ? A llarg de la història, sempre hi ha hagut savis que han lligat el seu destí al dels poders públics, i d’altres que han ajudat a canviar el món. Em quedo amb els darrers.

3.7.09

Prendre la fresca

Buscant una casa de menjars on matar el cuc, pel centre de Granada ben entrada la nit, ara no fa gaire, em vaig topar repetides vegades amb una escena que em resultava familiar. Aquí i allà hi havia grups de veïns asseguts al carrer prenent la fresca. Una pràctica que, a casa nostra, es va perdent. Una imatge que el temps va esborrant i deixant enrere. Perquè? Doncs, probablement, per què no ens vaga. L’oci quotidià l’omplen les activitats regulades, els actes socials, o el món virtual. Hem oblidat aturar el rellotge.
Em diran que a Andalusia hi fa molta calor. És cert. També n’hi fa, però, a la Plana de Vic on el refrany diu que l’any meteorològic es reparteix entre els nou mesos d’hivern i els “tres d’infern”. I és, justament, a l’estiu, quan cau la nit, havent sopat, que comença l’hora de l’aire fresc, i ve de gust obrir finestres i sortir a fora.
Els recomano que ho provin. És una activitat saludable i econòmica. Poden treure al carrer cadires plegables, la butaca o el balancí. La llum l’hi posa l’ajuntament. El beure es paga a escot, ja sigui un porró ple de vi rosat fresquet, o una ampolla de cava. Beguin tranquils, no pateixin pels controls, ningú condueix. Al carrer, a la fresca, també es pot fumar; està prohibit prohibir. I la poden fer petar lliurament, maleir el mal govern i arreglar el món. Prendre la fresca és de franc.
Publicat a El 9 nou Divendres 19 de juny

1.7.09

50 anys

Fer-ne cinquanta, parlant de fer anys, significa, assolir a la vida una edat respectable. Quan hi arribem, albirem, a l’horitzó emboirat, les guspires d’aquells focs d’encenalls de la primera majoria d’edat, la dels divuit o els vint-i-un, tant se val. Ho aguaitem, amb somriure murri, tot recordant, nostàlgics, l’efervescència i el bullici d’aquells anys de tall tendre. I, repassant els avatars de la vida, com si d’una partida d’escacs es tractés, creiem, a la vista dels resultats que qui sap si decidiríem alguna jugada d’altra manera, conscients, nogensmenys, que som el que som i hem arribat on estem gràcies a la suma de decisions prematures, d’immadureses, de rampells, cops de geni, viatges de meta desconeguda, camins d’aventura, dreceres i salts al buit.

Fer-ne cinquanta, referint-nos a una publicació escrita, amb data d’aparició periòdica i, doncs, de caducitat, és tot això i molt més. Significa, d’antuvi, haver pres una decisió valenta, convençuts de les pròpies possibilitats, força més, ben segur, que de les garanties dels fiadors. Haver estat capaços d’anar atrapant lectors a base de feina tenaç, perseverant i pacient, de mica en mica, sense fer escarafalls ni defallir amb els entrebancs del camí. Anar-ne captant de nous, i fidelitzant parròquia alhora, amb arguments tallats a mida. Fent un patró de revista pensat per explicar l’anar i venir, el dia a dia, el tràfec constant i l’eclosió de gastronomia catalana en clau gironina, sense fer ois a ningú i obrint els braços a tothom.

Tot plegat, amb una humilitat i una força de voluntat a prova de crisis i maltempsades és el que ha representat i representa Oci I Gastronomia. Tot plegat i més és el que ha estat capaç d’agombolar, amb pols ferm i mà estesa l’artífex d’aquesta magnífica revista de cuina i vins que tenim als dits.

Per molts anys, Papi!